Dimarts 28
Torno a estar furiosa i no acabo d'entendre perquè. Així que per a alimentar aquest enuig m'he posat a mirar vídeos al Youtube sota l'enunciat "cosas que me gustan de España".
Els videos no es poden dir que siguin obra de genis però alguns destilen tendresa i bones intencions. Però d'altres són pura poca traça i fins i tot molt de ressentiment.
Així que m'he fet un llistat de estereotips a combatre per si de cas un dia d'aquest decideixo fer-ne un video:
1. La siesta es dormir. La siesta no és tancar una botiga a migdia per anar-hi a dinar. És veritat que fins i tot per a molts espanyols aquestes hores del migdia li poden significar un problema. Des de les dues hores d'oficines i immobiliàries fins a les quatre hores d'algunes botigues aquestes hores al migdia són problemàtiques. Hi ha gent que aprofita per a cites amb l'estètica o la perruqueria, el metge, classes per a adults,... però la majoria amb prou feina si arriba a casa, dina, porta la canalla al col·legi, es pren un café i de tornada a la feina.
2. Es dina i es sopa molt tard. La gran mentida perquè a España no anem amb l'hora solar. La majoria dels països el seu horari coincideix amb l'hora solar però això no passa a Espanya. El Sol està en el seu zenit a les dues de la tarda. Es per això que quan diuen que dinem tard no és veritat perquè dinem al migdia solar.
Amb el sopar passa igual, sopem a les vuit hora solar. Fa un segle, a España, sopar es feia a les hores que molts, com jo diem "merienda-cena", un berenar massa tard per anomenar-ho així, i massa aviat per dir-li sopar. Amb el temps, el ressopó va desaparèixer i es va quedar amb el nom que te ara, "sopar". Un acte encara sagrat en gran part d'España, perquè en moltes llars és l'única hora en que la família sencera es veu.
Dilluns 13
El mal de queixal no m'ha abandonat des de fa dos mesos. Després de la mort del pare els meus queixals, els que em quedaven, van començar a caure. M'aixecava pel de matí i una taca vermellosa hi era al coixí. Tot esmorsant em trobava amb un bocí de queixal. Dos o tres dies després un altre. I així. Però el dolor va començar amb la mort de la mare. Hi ha dies que no.
És estrany que no estigui tot el dia menjant. Quan el queixal em fa mal només que vull menjar. Però ara no. Potser un parell de dies he berenat dos cops. No em freno. Li dono al cos tot el que em demana. Vols gelats? vinga gelats. Vols pa amb mantega? Vinga pa amb mantega.
Diumenge 19
En què moment vaig convertir una activitat lúdica com la de fer polseres per a a canalla en una activitat macrofeixuga què m'esclavitza 1000 hores a l'any.?
El proper estiu no em quedarà una altra que pujar el preu de les polseres a fi de baixar les vendes.
Dijous 9
Com si fos uns resposta a una pregària no feta, l'ordinador de sobretaula que tinc ha decidit enmudir. El cas és que últimament m'era molt feixuc,, la torre ocupant bona part de la taula, amb la pantalla un xic alta.
Així que, ni tan sols he comprovat si es podia adobar, m'ha comprat un portàtil. Aquests ordinador, com passa amb d'altres andròmines, ja no et costen la picossada de fa uns anys. Millor per a mi, que espero gaudir d'ell en aquests mesos. És el meu regal per a Cap d'Any.
dissabte nit
No hi ha manera. No entenc res del que diuen els meus companys de classe. Em quedo garratibada. Ni tan sols sóc capaç de distingir les seves salutacions. Com puc entendre què és el què em diuen, què és el què em pregunten?
Estic neguitosa per com m'ho puc fer amb la paperassa que ha de venir. La mort dels pares i el mal costum, vici, de no deixar les coses enllestides m'han provocat una espècie de dol. No ploro la seva mort. Ploro la feinada que han deixat rere seu. Hi ha uns habitatges amb inquilins. Aquesta gent necessita saber que en farem amb els pisos. Si hi fossin buits ... però hi ha gent dintre, amb dret a saber què serà de la seva vida.
El pare, tossut, comprava a dojo, i ara ens toca a naltros parlar amb les finques, ser els dolents de tot plegat. Ens volia esclaus, als fills, i ho ha aconseguit.
Amb la mort del pare vaig embogir i vaig tirar tot el que vaig poder baixar als contenidors de brossa. Això em va "animar" a desfer-me de andròmines meves acumulades durant anys a casa.
Han passat uns mesos i les baixades de les meves andròmines a la brossa no avança. Així que he rumiat quins criteris puc seguir en la neteja d'andròmines. Molts han sigut. Per ara estic utilitzant aquest:
Si sé que no l'utilitzaria en un any s'ha de llençar.
Se que hi ha altres criteris, com el de "si té més de cinc anys sense utilizar-ho, fora" però llençaries un abric de llana només perquè fa més de cinc anys que a Tarragona no ha baixat la temperatura menys de 10 graus?
No és divertit. Pensava...
- Estàs mirant cap endavant. Llances el que saps que no utilitzaràs. On és el problema?
El problema és que porto com un segon dol. El dol pels meus pares, tot rumiant en què moment de la meva vida podria haver fet que tot no anés tan malament com va anar. I el dol pels meus objectes, un aixovar acumulat durant anys i anys que ara contemplo amb angúnia.
Si demà no em despertés, qui seria el que ho llançaria tot? Cada llibre al que no he doblegat les puntes per amor a l'objecte. Les meves plomes. Els meus Maneki Neko. Tot seria llençat a la brossa. Potser sense la ràbia amb la que jo vaig llençar les andròmines del meu pare, però el resultat seria el mateix.
Trobat a la Wikipedia:
El principi de Peter és un principi formulat per Laurence J. Peter en el seu llibre The Peter Principle, de 1969.[1]
| « | En una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència. | » |
Aquest principi ha estat criticat, entre d'altres per Peter F. Drucker:[2]
| « | Hem de rebutjar el principi de Peter, que diu que les persones promocionen fins al seu nivell d'incompetència. Qui s'equivoca és el cap si promociona una persona no preparada per a una determinada feina. | » | ||||||
| — Peter F. Drucker | ||||||||
dilluns al vespre
Llenço roba. Gairebé tota està molt gastada. És roba que reservo per a estar per casa. Amb la pandèmia tenir-ne tanta roba va ser bo. La majoria encara estava amb bon aspecte i podia baixar al super sense traumes.
Però ara necessito urgentment desfer-me d'andròmines. I la roba d'estar per casa havia crescut a l'últim estiu fins a ocupar la meitat de l'armari: pantalons pirata, que estan bé però que no vull sortir al carrer amb ells passen a d'estar per casa, pantalons estampats que no pots combinar amb res a d'estar per casa, i tot així.
Un dia els vaig contar, i amb els pantalons i les samarretes podria passar quinze dies fent muda cada dia sense rentar roba. Això de no necessitar rentar roba com a senyal de que ets ric potser va molar fa cent cinquanta anys però ara no mola.
La veritat es que començo a hiperventilar cada cop que veig la bossa dels bolis tot i que de tard en tard regali un boli o dos ( o sis o set) la bossa dels bolis no sembla buidar-se mai.
Matinada del 3
La tecnologia m'ha sobrepassat. De cop i volta tot em deixa de funcionar. No m'aclareixo amb els conceptes. No sé ni fer una comanda al Burguer King.
Tinc el mòvil. Em manego amb el mòvil. Però no. Perquè no soc capaç de captar un codi QR. Durant la pandèmia, un cop es va poder anar als restaurant, aquest no oferien cartes físiques. Gairebé tots enganxaren un codi QR a les taules i així podies accedir al Menú. Jo no. Jo anava, quan es podia, fins al web i des de allà mirava el menú. Tres anys més tard encara estic així.
Ara estic matriculada en l'UOC. Y la tecnologia no m'ajuda. Obres el web i no sé cap a on he de tirar. On és el material didàctic, les lliçons, vaja? Ah! Aquí, en format PDF. No em diguis que les he d'imprimir?
No m'acabo d'aclarir. Les imprimeixo, faig els exercicis, després ho escanejo, i les reenvio? O... faig tots els exercicis damunt del PDF i un cop acabat envio l'arxiu?
Aquesta segona opció és problemàtica perquè el meu ordinador ha decidit que no vol tenir ni el català ni el japonès com idiomes complementaris. Hauré de treballar amb el mòbil?
Vespre del 4
Aquest matí m'ha arribat per correu postal el certificat de defunció de la mare. Torno a entrar al web del Ministeri de Justícia i torno a comprovar que cal esperar 15 dies per a demanar Les últimes voluntats. Això em permet estar-me un parell de dies més intentant fer-me amb els estudis que intento fer en aquest trimestre.
Envio un missatge a la Roser, una companya de Cambrils Art Total, amb la que m'havia compromès a acompanyar durant el Mercat Nadalenc de Cambrils. Però comprovo els dies que falten per a aquest Mercat i en les vuit setmanes, a dos o tres dies per collar, no em surten els comptes.
Així que trec el telar de damunt la taula i guardo la rocalla i els fils. Un collar no és només la feina feixuga de teixir la rocalla i els abaloris. També s'ha de dissenyar, comprovar les mesures, i a vegades, comprovar que en tens tot el material necessari.
Cap al migdia m'he enfadat amb l'ordinador, amb les dificultats tècniques, i la marca de material que ara descobreixo no tenir: no tinc impressora, no tinc escaner, no se llegir un codi QR... Una de les proves es fa tot enviant un vídeo. La meva veu és de rata. Xisclo, perforo els timpans alb la veu tan aguda que tinc. Em fa molta por, per dir-ho d'alguna manera.
Només els fulls a escriure es una cosa a favor. Haver practicat continuadament durant un any em permetrà, els primers dies, escriure de seguit el hiragana i, potser, el kanakana. Els números també començo a dominar-los. Escriure fluidament i amb l'ordre dels traços tant amb els kanas com amb els kanjis és l'únic avantatge per ara.
La mare s'ha mort.
Dijous.
S'ha mort.
Ha sigut una setmana ben be estranya.
Dimars vaig anar a Reus. La meva intenció era apropar-me fins a Curtidos Borras a comprar fil Anchor del número 12. Però no tenien. Penedida de no haver portat la capsa de l'últim cop que els vaig comprar fil, ni tan sols portava una fotografia, vaig asentir cada cop que m'explicaven com és que no tenien fil.
M' oferiren fil de fer ganxet. La mateixa marca, el mateix gruixut del fil,... És el mateix fil, oi? Dons no és el mateix. El recargolament del fil de brodar no és el mateix que el del fil de fer ganxet. El fil de fer ganxet és, diguem-ne, elàstic. Com va a ser el mateix fil si el fil de brodar si costa cinc cop més que el fil de fer ganxet.
Els vaig comprar alguna cosa. Amb certa sensació de desolació vaig voltar per la ciutat de Reus comprant alguna coseta ací o allà i després d'un segon café vaig tornar a Tarragona. El cert abatiment em va bloquejar i durant el trajecte en bus tan sols era capaç de mirar el paisatge i prou tot comprovant si plovia o no.
Durant els últims anys he comprat fil en merceries en liquidació, la majoria per internet. Encara puc comprar aquest fil en Amazon però quan inicies el tràmit per a comprar et trobes que ja no queden colors com el negre, el gris, el vermell...
A casa, després de dinar, medites què fer. Quant fil et queda? Per a una temporada. I després que? Després punt de peyote o punt quadrat. I perquè no fas servir els fils que ja venen específicament per els treballs en telar? Perquè són com unes silicones que no m'agraden gens.
Potser Alacant estigui al costat de casa. Però no és aixi. Gairebé són més cinc hores. Mon germà conduïa i jo trucava a dojo a tothom. A la residència on estava ingressada, a l'assistent social que controlava tot, al tanatori, què estava en Torrevieja.
29/10/2019
Muros de Nalón. Baixada a esmorsar. Demano cafe llet i croïssant. Tan l'alberg com la cafeteria han sigut molt agradables.
Surto de la cafetria. La papereria-kiosk-perfumeria-llibreria-Mizoko és obert però sóc capaç de vèncer a la temptació i no entro a comprar el traveler's Notebook RS que tan em va agradar ahir.
Sobre les deu devia passar per El Pitu però com que no he trobat cap local obert ni he enotat l'hora.
11:00 h. Una mini localitat anomada San Juan. Tota l'estona que només baixo per viaranys plens de pedrotes. Camino molt lentament. No hi ha manera d'adelantar perquè la por terribla a caure em fa meditar cada passa que hi faig.
Si he baixat estic segura d'haver pujat però no recordo les pujades només les interminables baixades relliscoses.
Surto sense buscar el camí perquè se què més endavant, en Mumayoir, toca gairebé la carretera.
Fins a Mumayor tot es pujada per la carretera. Pujada carretera. Però quan agafar el viarany per baixar ens tornem a trobar no pas el sender herbaci que descriu Gronze, sino pedrotesi més pedrotes relliscoses.
16:00 h. Soto de Luiña. És una localitat molt petita. Sembla cuidada. A l'entrada, després d'una ferreteria, hi ha dos o tres hospederies. No sé si totes són hotels. Miro el Maps, altre cop, i em diu que l'Alberg oficial és un xic més endavant. L'edifici està compartit entre l'alberg, Correus, Els amics de la Siruca i no sé què organització més.
Tenen rentadora i eixugadora. I he aprofitat per a rentar tot el que duia posat. Li encarregada ens ha mostrat a tots perquè el camí que va tocant la costa és millor que el de muntanya. Només perquè passa per pobles. I aquests pobles tenen serveis.
He comprat barritas energètiques per a portar, mazapans i aigua. He sopat sopa que no acaba d'estar en el seu punt. Després m'he quedat xerrant amb una noieta que vol arrivar fins a Muxia i Finisterre, tot abans del dia 14.
Un cop vaig arrivar a un petit lloc anomenat El Castillo, amb un carrer dedicat als pelegrins i una torre amb almenes, o sigui el Castell, ja havia passat tot. Aprofitant la pista paral·lela a la carretera arrivo fins a Soto del Barco. Em desvio de la ruta marcada. A Soto del Barco hi ha dos o tres llocs on dinar. En recomanen Sidreria-Bar-Ca Lolo. Un lloc senzill on fan plats combinats boníssims per un preu mòdic.
13:20 h. Soto del barco. Dinant a Sidreria-Bar-Ca Lolo. Patates fregides amb ous ferrats.
14:00 h. Espero a que carregui una miqueta més el mòvil. Continuo per la carretera. Hi ha un desviament o dos que obvio farta ja dels camins paral·lels a la carretera.
I finalment arrivo a Muros de Nalón que en teoria té tres albergs. Però jo vull estar al poble i m'apropo al tercer: camino de la costa. Demà, al bar d'abaix, esmorsaré, i no aniré com avui, amb gana tot el matí.
Nota: M'he deixat el bastó a San Martín. Com que era tancat, tot i que podria haver tornat, no ho he fet. Aquest bastó sempre m'ho deixava arreu.
12:00 h. Avilés. Amb ganes d'anar al lavabo entro al bar Edillon? on oprofito per a cruspir-me un entrepà de pollastre amb enciam i tomaque.
Friso per sortir a Caminar, un camí de debó sense basses fins els genolls i fang arreu. Fa calor però de moment hi vaig bé.
12:35 h. Davant del Afuegolento.
12:45 h. Desviament per una pista a l'esquerra. Plena de fang. No podia ser de cap altra manera. Surto viva sense caure. quan surto del camí en tinc la sensació que hauria d'haver seguit per la carretera. Gairebé perquè per a trobar l'Alberg he reculat una miqueta.
Quarts de tres. A l'Alberg de San Martin (Castrillón). He pogut posar una rentadora i tenen eixugadora.
20:00 h. Ja he sopat. Fideus d'arròs. Són molt bons. He de tenir uns quants a casa quan torni. Fa un parell d'hores que plou. No gaire perquè han arrivat una parella d'alemanya i no semblaven mullats però si cansants. Raonable perquè a quats de vui segur que portaven 12 hores caminant.
26/10/2019
08:00 h. Apremiada perquè m'esperen baix no m'he entretingut al lavabo. Vaig curta i m'amoina. No és natural en mi. I aquest cam´´i no m'ha deixat espai per a retirar-me i fer un pipi.
08:30 h. La mestresa m'ha deixat en el punt de trobada, al Restaurant Paquito. Em comentava que avui tocava aconseguit la tonelada de pomes. Una tonelada és el que porten els pagesos al lagar. Continuo poer la carretera. Hi ha una indicació però jo continuo per la carretera.
10:00 h. Estic dalt, a Curviellos. Vull anar al lavabo. Ara si, però no hi ha cap bar. Hi ha una vista preciosa de Gijón (Xixón). A partir d'ara tot es baixada i sembla que serà agradable.
Rest. El Pinar. És un referent. Tancat. Em saluda un jove que n'ha fet uns quants camins. I em confirma el que es veu. El restaurant està tancat.
La necessitat m'apremia. Tan inoportuna com jo la recordava. Deixo la carretera i segueixo la senda oficial amb l'esperança de que hi hagi un raconet. Però la pinta, a l'igual que la carretera, és plena de ciclistes aprofitant un dia tan bonic com el d'avui. Quan ja creia que em desmaiava hi veig un caminoi, un senderol de bèsties. Massa prop de la pista però ocult faig el que he de fer. Sortosament encara portava paper de diari, de quan els vaig posar a les sabates. Com va de bé aquestes coses. Embolcallant les tovalloletes vaig marxar a corre-cuita. Només esperava poder-me rentar ràpidament. Paso per davant del Camping de deva, on oficialment hi ha l'alberg de Gijón.
11:50 h. Gijón. Al Bar-Merendero El Cruce hi ha un munt de cotxes i un munt de canalla amb alguns adults. és com un punt de trobada de gent. Prop hi ha el parking del bar i és immens. Un munt de taules i seients són fora i m'aprofito. Magdalena regalada i un xic d'aigua. Al Gronze no recomana agafar el bus i el passeig és tan agradable que continuo caminant un bon tros. Encara no estic cansada i encara no tinc gana. És prop de l'una. En una d'aquestes sentades comprovo els hotels del centre. Tot seguint en línia recta són 45 minuts segons el Google Maps, o sigui tres hores per a mi, amb els meus passos.
25/10/2019
Mala nit. No aconseguia agafar la son. Ni amb una pel·licula. Ni amb música, amb res. Surto de l'Alberg sense ganes. No he passat per lavabo i em fa por que a mig camí en tingui ganes.
08:45 h. Després de no trobar cap fletxa i si trobar-la tot just quan el camí es desvia de la carretera, opto per continuar en la carretera. He fet bé. Hi ha un bar amb entrepans preparats i demano un pepito de llom amb formatge. Efectivament, poc després, el desviament del camí torna a la carretera i és tot una durant un bon tram.
Entrant en Amandi noto la necessitat d'anar al lavabo. Retrocedeixo fins un bar tot just a la carretera i demano un café. De moment no plou.
09:30 Amandi. Surto d'aquest població i torno a la carretera. Sort que, aquest cop, la visita turística és curta.
Coquita. Aquest és el punt on es separan els camins, cap a la dreta Oviedo i cap l'esquerra va cap a Gijón. En el últim moment he dubtat. Però com que havia previst fer-ho per Gijón, allà que hi vaig.
11:20 h. El Camí em porta per una pista, com no!! amb uns quants tolls i troços plens de fang. Després d'un retrocès cap a Villaviciosa, que em pensava que tornava al poble. Pujada a Peón.
He acabat la pujada. Només seràn 400 m. però els he patit. Aparentment ja havia passat tot. Segons la guia, d'aqui no res, hi ha un restaurant anoment Papito. Però no era al costat. A favor tot era carretera i fent baixada. No venia res. I jo, amb una gana....
Cap a les tres arrivo al restaurant. Tancat. Ja comença a ser monòton. Hi ha unes màquines expenedores però necessito alguna cosa més que una ampolla d'aigua i una bossa de patates fregides. Al Google Maps apareix, en un tres i no res, un altres restaurant. El Fresno. Cap allà que hi vaig. Perquè pensant en Casa Paquito m'havia vingut molta gana.
La passejada des de El Restaurant fins a la pensió ha sigut molt agradable. Els camps plens de pomers, amb les branques doblegades de tanta poma, hi són en plena collita de poma per a la sidra. Hi ha gent que paga per a gaudir de les vistes, l'experiència bucòlica que jo gaudeixo gratuitament.
La mestressa de la casa estava vareant els pomers. Cal aprofitar ara que no plou. D'aqui uns dies tornarà a ploure. M'estic replantejant deixar-ho estar amb això de tanta pluja. M'explica que han d'arrivar a un mínim, una tonelada, quan porten la collita a la cooperativa. Les cooperatives agrícoles funciones molt semblant arreu, tanta distància i tanta semblança.
