La castanyada

 

dissabte nit

No hi ha manera. No entenc res del que diuen els meus companys de classe. Em quedo garratibada. Ni tan sols sóc capaç de distingir les seves salutacions. Com puc entendre què és el què em diuen, què és el què em pregunten?

Estic neguitosa per com m'ho puc fer amb la paperassa que ha de venir. La mort dels pares i el mal costum, vici, de no deixar les coses enllestides m'han provocat una espècie de dol. No ploro la seva mort. Ploro la feinada que han deixat rere seu. Hi ha uns habitatges amb inquilins. Aquesta gent necessita saber que en farem amb els pisos. Si hi fossin buits ... però hi ha gent dintre, amb dret a saber què serà de la seva vida. 

El pare, tossut, comprava a dojo, i ara ens toca a naltros parlar amb les finques, ser els dolents de tot plegat. Ens volia esclaus, als fills, i ho ha aconseguit. 

Amb la mort del pare vaig embogir i vaig tirar tot el que vaig poder baixar als contenidors de brossa. Això em va "animar" a desfer-me de andròmines meves acumulades durant anys a casa. 

Han passat uns mesos i les baixades de les meves andròmines a la brossa no avança. Així que he rumiat quins criteris puc seguir en la neteja d'andròmines. Molts han sigut. Per ara estic utilitzant aquest:

Si sé que no l'utilitzaria en un any s'ha de llençar.

Se que hi ha altres criteris, com el de "si té més de cinc anys sense utilizar-ho, fora" però llençaries un abric de llana només perquè fa més de cinc anys que a Tarragona no ha baixat la temperatura menys de 10 graus?

No és divertit. Pensava...

- Estàs mirant cap endavant. Llances el que saps que no utilitzaràs. On és el problema?

El problema és que porto com un segon dol. El dol pels meus pares, tot rumiant en què moment de la meva vida podria haver fet que tot no anés tan malament com va anar. I el dol pels meus objectes, un aixovar acumulat durant anys i anys que ara contemplo amb angúnia. 

Si demà no em despertés, qui seria el que ho llançaria tot? Cada llibre al que no he doblegat les puntes per amor a l'objecte. Les meves plomes. Els meus Maneki Neko. Tot seria llençat a la brossa. Potser sense la ràbia amb la que jo vaig llençar les andròmines del meu pare, però  el resultat seria el mateix.