-Señora, la puedo ayudar?- Qui em regala l'ensurt és una jove morena que s'ofereix.... a què coi s'ofereix aquesta?
No li contesto de seguida. Abans em poso dreta i balbucejo alguna cosa sobre que no porto les ulleres, que estava esperant que deixessin de ser fosques, i alguna ximpleria més. Però la jove no es mou. Resta allà, palplantada, sense excusar-se per la seva manca de "modales" o d'educació. M'està obligant a explicar-li alguna cosa més. No en tinc ganes.
-Busco uns retoladors... en vaig comprar uns la setmana passada....- i no es mou. M'obligarà a explicar-li tota la història?
Doncs si. M'obliga. Però abans d'explicar-li res ja els he localitzat. I cap allà que va la meva mà. Els agafo. Mentrestant la jove no es mou. No es mou. El meu enuig va augmentant. Estic a punt de tornar els retoladors al seu lloc i dir-li:
- No en vull res, imbècil-.
En compte d'aixó començo a explicar-li que no serveixen per a pintar, perquè no son "waterproof" però que va bé per a esbossar. Llavors només pensava: què ha mogut a la tia aquesta a oferir-se. Sóc massa vella? Vaig supermalament vestida? Faig mala olor? És perquè sóc grassa? Què, què és el que ha provocat en aquesta tontalaba la necessitat de ser grollera amb mi?
Afortunadament algú la reclama. Jo fujo corrent cap a altres passadissos. M'aturo on les llibretes i comprovo que ha marxat. Torno on les Moleskine. No en necessito cap ni una. Compro una de quadricules.
Aclariment: Si en una botiga comencen a ordenar articles prop teu, marxa, t'estan vigilant perquè pensen que has entrat a robar. Si et pregunten si et poden ajudar, quan la persona que ho pregunta no és la habitual, marxa, perquè pensen que has entrat a robar. Y no tornis mai més.
