El grau d'imbecilitat

 

 

 

 

 

 

 Trobat a la Wikipedia:

El principi de Peter és un principi formulat per Laurence J. Peter en el seu llibre The Peter Principle, de 1969.^[1]

«

En una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència.

»

Crítica

Aquest principi ha estat criticat, entre d'altres per Peter F. Drucker:^[2]

«	Hem de rebutjar el principi de Peter, que diu que les persones promocionen fins al seu nivell d'incompetència. Qui s'equivoca és el cap si promociona una persona no preparada per a una determinada feina.							»
			— Peter F. Drucker

  

 

dilluns al vespre

Llenço roba. Gairebé tota està molt gastada. És roba que reservo per a estar per casa. Amb la pandèmia tenir-ne tanta roba va ser bo. La majoria encara estava amb bon aspecte i podia baixar al super sense traumes. 

Però ara necessito urgentment desfer-me d'andròmines. I la roba d'estar per casa havia crescut  a l'últim estiu fins a ocupar la meitat de l'armari: pantalons pirata, que estan bé però que no vull sortir al carrer amb ells  passen a d'estar per casa, pantalons estampats que no pots combinar amb res a d'estar per casa, i tot així. 

Un dia els vaig contar, i amb els pantalons i les samarretes podria passar quinze dies  fent muda cada dia sense rentar roba. Això de no necessitar rentar roba com a senyal de que ets ric potser va molar fa cent cinquanta anys però ara no mola. 

La veritat es que començo a hiperventilar cada cop que veig la bossa dels bolis tot i que de tard en tard regali un boli o dos ( o sis o set) la bossa dels bolis no sembla buidar-se mai.

Comencem l'octubre

 

 

 

 

 Matinada del 3

La tecnologia m'ha sobrepassat. De cop i volta tot em deixa de funcionar. No m'aclareixo amb els conceptes. No sé ni fer una comanda al Burguer King. 

Tinc el mòvil. Em manego amb el mòvil. Però no. Perquè no soc capaç de captar un codi QR. Durant la pandèmia, un cop es va poder anar als restaurant, aquest no oferien cartes físiques. Gairebé tots enganxaren un codi QR a les taules i així podies accedir al Menú. Jo no. Jo anava, quan es podia, fins al web i des de allà mirava el menú.  Tres anys més tard encara estic així.

Ara estic matriculada en l'UOC. Y la tecnologia no m'ajuda. Obres el web i no sé cap a on he de tirar. On és el material didàctic, les lliçons, vaja? Ah! Aquí, en format PDF. No em diguis que les he d'imprimir?

No m'acabo d'aclarir. Les imprimeixo, faig els exercicis, després ho escanejo, i les reenvio? O... faig tots els exercicis damunt del PDF i un cop acabat envio l'arxiu?

Aquesta segona opció és problemàtica perquè el meu ordinador ha decidit que no vol tenir ni el català ni el japonès com idiomes complementaris. Hauré de treballar amb el mòbil? 

Vespre del 4

Aquest matí m'ha arribat per correu postal el certificat de defunció de la mare. Torno a entrar al web del Ministeri de Justícia i torno a comprovar que cal esperar 15 dies per a demanar Les últimes voluntats. Això em permet estar-me un parell de dies més intentant fer-me amb els estudis que intento fer en aquest trimestre.

 

Envio un missatge a la Roser, una companya de Cambrils Art Total, amb la que m'havia compromès a acompanyar durant el Mercat Nadalenc de Cambrils. Però comprovo els dies que falten per a aquest Mercat i en les vuit setmanes, a dos o tres dies per collar, no em surten els comptes. 

Així que trec el telar de damunt la taula i guardo la rocalla i els fils. Un collar no és només la feina feixuga de teixir la rocalla i els abaloris. També s'ha de dissenyar, comprovar les mesures, i a vegades, comprovar que en tens tot el material necessari. 

Cap al migdia m'he enfadat amb l'ordinador, amb les dificultats tècniques, i la marca de material que ara descobreixo no tenir: no tinc impressora, no tinc escaner, no se llegir un codi QR... Una de les proves  es fa tot enviant un vídeo. La meva veu és de rata. Xisclo, perforo els timpans alb la veu tan aguda que tinc. Em fa  molta por, per dir-ho d'alguna manera.

Només els fulls a escriure es una cosa a favor. Haver practicat continuadament  durant un any em permetrà, els primers dies, escriure de seguit el hiragana i, potser, el kanakana. Els números també començo a dominar-los. Escriure fluidament i amb l'ordre dels traços tant amb els kanas com amb els kanjis és l'únic avantatge per ara.

La mare s'ha mort

 

 

 

 La mare s'ha mort.

Dijous. 

S'ha mort.

Ha sigut una setmana ben be estranya.

 

 

Dimars vaig anar a Reus. La meva intenció era apropar-me fins a Curtidos Borras a comprar fil Anchor del número 12. Però no tenien. Penedida de no haver portat la capsa de l'últim cop que els vaig comprar fil, ni tan sols portava una fotografia, vaig asentir cada cop que m'explicaven com és que no tenien fil. 

M' oferiren fil de fer ganxet. La mateixa marca, el mateix gruixut del fil,... És el mateix fil, oi? Dons no és el mateix. El recargolament del fil de brodar no és el mateix que el del fil de fer ganxet. El fil de fer ganxet és, diguem-ne, elàstic. Com va a ser el mateix fil si el fil de brodar si costa cinc cop més  que el fil de fer ganxet.

Els vaig comprar alguna cosa.  Amb certa sensació de desolació vaig voltar per la ciutat de Reus comprant alguna coseta ací o allà i després d'un segon café vaig tornar a Tarragona.  El cert abatiment em va bloquejar i durant el trajecte en bus tan sols era capaç de mirar el paisatge i prou tot comprovant si plovia o no.

Durant els últims anys he comprat fil en merceries en liquidació, la majoria per internet. Encara puc comprar aquest fil en Amazon però quan inicies el tràmit per a comprar et trobes que ja no queden colors com el negre, el gris, el vermell... 

A casa, després de dinar, medites què fer. Quant fil et queda? Per a una temporada. I després que? Després punt de peyote o punt quadrat. I perquè no fas servir els fils que ja venen específicament per els treballs en telar? Perquè són com unes silicones que no m'agraden gens. 

 

 Dijous, cap al migdia rebem una trucada tot avisant de la mort de la mare. Sense plantejar-nos ni tan sols en trucar a ningú, entreguem les claus del pis a una veïna per a què vigili la nostra gateta Kira Neris i pujem al cotxe camí d'Alacant.

Potser Alacant estigui al costat de casa. Però no és aixi. Gairebé són més cinc hores. Mon germà conduïa i jo trucava a dojo a tothom. A la residència on estava ingressada, a l'assistent social que controlava tot, al tanatori, què estava en Torrevieja.