18/12/2025
Quin dia!
No anotaré les despeses d'aquest dia ni tampoc del dia 19 perquè ha sigut estrany, caòtic i escric des de la tranquil·litat de l'hotel quan finalment tinc esma per a escriure.
La cosa va així: He reservat hotel pel dia 19. O sigui que des de l'alberg O Pino fins a Santiago de Compostela he de fer una nit a mig camí. He programat quedar-me a O Milladoiro que diu Gronze que fan vacances per Nadal però encara no és Nadal.
Explicaré com ho recordo, si fa no fa. Cap a les 8 ja estava enllestida. Ja m'havia dutxat i no tenia gana. A les vuit encara és negra nit. De debó no volia anar a Los Camioneros a esmorzar. Gairebé està a l'altre costat de la carretera. Amb un xic de precaució i prou és suficient.
El Maps em diu que només hi ha un autobús cap a les nou passades que s'aturi a Padrón. Vull parar en Iria Flavia. L'altre cop, al 2018, com que era 1 de novembre no em vaig entretenir. Tot era ple de gent deixant flors a les tombes.
Abans de les nou ja havia acabat d'esmorzar. Tot just, a tocar del bar, està la parada d'autobús. Quan caminava cap a ella veig un autobús que s'endinsa en la zona urbanitzada propera. I no sé perquè en vaig confiar que trigaria una estona. Però no va trigar una estona, només que arribava a la parada, sense adonar-me ho veig com fa el gest d'aturar-se a l'espai reservat però com semblava que no hi havia ningú esperant va marxar.
Jo hi era. I tant. Però si no et poses tot just al mig de la carretera i fas senyals amb els braços, alguns conductos marxen sense mirar enrera. I com és que no estava a l'aguait? Doncs perquè el Maps deia que passava a les 09:03 però encara eren les 08:52 h.
Què fer? Podria haver-me quedat a l'aturador. Semblava còmode. Podria haver tornat al bar Los Camioneros ara que començava a buidar-se. En comptes d'això vaig començar a caminar. Ja havia tret el paraigües perquè tal com em va dir l'hostalera, dia 18, pluja.
Caminava molt còmoda, sense pujades, fins més o menys les 09:50h o així. Hi havia una altra població. Ja havia passat per un parell d'aturadors però com que encara no eren les 10, l'hora del següent autobús, continuava caminant.
Just a l'entrada d'una població veig una furgoneta blanca, amb portes lateral llescadores. Ho sabia, una furgoneta del pa! En tots els camins que he fet, poques vegades havia coincidit. Dues dones joves es baixen, obren les portes laterals, agafen un parell de pans i ho van deixant dins de les bústies.
A la primera casa la bústia era com les americanes. Estava sobre el seu masteler, al costat del mur d'entrada a la casa. Tan de bo hagués tingut valor pe a demanar una foto a les joves tot portant el pa.
Un cop repartit el pa en aquell conjunt de cases es van aturar davant de la porta d'una casa gran. aquí, la bústia semblava un bagul, un moble metàl·lic penjat de la paret, al costat de la bústia de correus, que semblava destinat a deixar les caixes comprades a l'Amazon. Jo ho veia des de lluny encara. Poc després, una dona sortí per la porta principal i recollí el pa. Jo encara estava a uns metres. Quan era al costat la dona ja no es veia. Vaig fer la foto i prou.
Un cop havia arribat a l'aturador del poble només em protegí de la pluja una estona sense deixar el paraigües. Plovia molt. Al poc arribà una senyora i uns minuts més tard, un home que semblava aterrit de fred. Li pregunto a la senyora i em diu que també va a Padrón. Esperem i xarrem sobre les bústies del pa.
Pujo a l'autobús i arribo a Padrón. No plou en aquell moment. Passo per l'oficina de Turisme i em donen informació sobre Iria Flaviai em sellen la Credencial. Encara no tinc intenció d'arribar caminant a Escravitude però potser si que arribaré, no és lluny.
Iria Flavia no és lluny. No passo pel passeig aquell on és l'estàtua dedicada a Cela.
Abans d'abandonar Padrón m'aturo en un lloc que tenen xurros. M'abelleix uns xurros. L'ambient no m'agrada. La meitat del local està ocupat per una taula de billar. Potser també un futbolin. Al terra, en un racó, unes joguines abandonades. Però la gent sembla normal, tertulians,. A la paret, dalt, un munt de banderes grans.
Iria Flavia es limita a uns quants sarcòfags de pedra. Tot és un cementiri i una església. Un carrer té el nom Iria Flavia. On és el conjunt arquitectònic? Faig unes fotos.
Seguexo pel Camí. Va paral·lel a la carretera. Res a perdre. És una zona rururbana de petites cases i naus amb tallers. M'aturo en una fruiteria gegantina. El cos em demana fruita. Només compro unes clementines.
Hi ha licors en garrafes de tres o potser cinc llibres: d'herbes, cremes de licor, orujo, tot a bon preu, d'entre 22 i 25 euros la garrafa.
Continuo caminant fins que torna a ploure fort. La zona s'assembla més a un polígon poblat. Em refugio en un lloc anomenat El Descanso. És petitó. Ho porten dues dones atrafegades en preparar menjars per emportar. Possiblement per a un taller proper.
Demano un vi blanc i l'acompanyen d'un tros d'empanada. Molt bó.
Allà, protegida de la pluja, m'adono que no tinc opcions. A Escravitude no hi ha alberg. He d'arribar a O Milladoiro. Ja ho havia vist sota la pluja però, i és per això que m'havia ficat a El Descanso, m'adono de la petita tragedia. A més no hi ha autobús fins d'aquí una bona estona.
És així com camina que caminaràs vaig arribar a A Escravitude. No estic segura si esperava l'autobús de les dues o el de tres quarts. Probablement el de tres quarts que, com no, va arribar amb retard.
Jo ja estava totalment calada. Confiada en que Milladoiro no hagués començat encara les vacances així que li dic Milladoiro al conductor. Quan va parar, el conductor que m'havia d'obrir la porta del portaequipatges, em va comentar:
- Quin temps has escollit per a viatjar.
Jo hagués arribat fins Santiago però l'estúpida norma dels dos segells diaris i això d'entrar caminant a la ciutat em va frenar, Quina mala idea.
Per començar, el Maps no sabia indicar-me on era el Alberg O Milladoiro. El vent bufaba i el paraigües només que es volteava constantment. Jo amb el mòbil en una mà i el paraigües a l'altra tota l'estona recargolant-se per culpa del vent.
Un parell de sacsejades i un parell de cops meus més tard, el paraigües ja no servia de res, no em tapava i constantment, la vareta trencada, no sé si per mi o pel vent, es posava davant dels meus ulls impedint-me saber per on caminava.
Vaig acabar llençant el paraigües a la brossa i refugiant-me en un centre social per a mares. Aquest canvi de localització, allà, als porxos del centre social, va permetre al Maps redifinir la ruta per a arribar al Milladoiro i ràpidament ja estava en l'avinguda. Caminant cap a l'alberg vaig veure un parell de cartells, anuncis, de l'albrg. I ho vaig saber: si s'anuncia és que està tancat.
Dit i fet. L'alberg Milladoiro portava setmanes tancat. Dir que fem vacances i aprofitem per adobar el local vol dir setmanes, mesos fins i tot, tancat. Fins a començament de temporada pel cap baix. A partir d'aquí la tragedia es va precipitar.
Busco taxi. Em donen un número. Truco. Veu sudamericana. Em demana el codi postal. Penjo.
Trobo Radio Taxi. Tenen molt mala fama però són a tot arreu. Una veu m'informa que les línies estan colapsades i que fora millor demanar taxi amb l'aplicació. Igualment espero el minut que ells diuen que triguen en contestar. Passa el minut i la veu diu que potser trigaràn dos minutos en contestar. Penjo i torno a trucar. I torno a trucar. I torno a trucar.
De cop i volta el so que emet el telèfon és de comunicant. Busco altre número. taxis de Santiago. To comunicant. Taxis Milladoiro. To comunicant.
La motxilla la notava bé però la bosseta de davant, sense protector estava totalment molla: passaport i credencial dins de plàstics. Fins quan aguantarien?
No pot ser. M'estic passant tot el Camí plorant.
Hi ha un aturador per a taxis? Sembla que si i cap allà que hi vaig. Merda! L'aturador de taxis està en un carrer on fan obres. Així que no hi ha aturador. Intento resguardar-me sota qualsevol lloc amb un sostre. La pluja és tan intensa que sembla traspassar tots els sostres, de qualsevol mena.
La gent està boja. Una parella s'atura davant d'un taller. Arrambats a la paret hi ha les plantes que els del taller han tret per a que la pluja les mulli, quatre torretes. La parella les sustreu, sense cap vergonya, quatre torretes. Tan li fa si jo me'ls quedo mirant.
Gairebé no hi ha sortints de balconades. No trobo més refugi que al costat d'un caixer. Només necessito cinc minutos per a pensar què fer. Aquests cinc minuts no em són concedits. Un boig, amb una targeta robada, intenta treure diners i no l'encerta amb el número. Comença a maleïr, llença el paraigües al terra, escridassa la màquina, i em fa fugir altre cop cap a la pluja.
Uns metres més enllà hi ha una parada d'autobús. És la mateixa on m'he baixat feia una hora? Potser si. Un home amb un gos m'anima a agafar el bus. Molta gent ho espera.
- Està a punt de passar - m'informa.
Ho sé. Sé que està a punt de passar. El pas de vianants és lluny. Tan lluny! Estic desesperada. És a punt de passar. No arribaré. Marxarà sense mi.
I allà que hi vaig, tot creuant pel mig. Hi ha un parterre, separant els vials de l'avinguda. Només és un parterre. Hi ha terra i prou. Només terra. Poso el peu damunt i la cama s'enfonsa en el parterre fins als malucs. Tota jo. No puc sortir. Caic damunt de la terra. No és terra. És aigua amb branquillons flotant. Un maleït sorramoll on he caigut.
Encara no sé com vaig sortir. Sé em vaig arrossegar. Perquè passen aquestes coses? Perquè? L'aigua corre pel canaló al costat de la vorera. Netejo les meves mans, els peus. Intento treure terra del pantaló i em rento les mans. Més terra, més rentada. Arriba l'autobús.
Espero a que puji tothom. Pujo l'última. Em quedo a l'escala de l'entrada. L'explico. No puc seure. No em puc arramblar a res. Tot l'embruto. No li sembla estranya la situació en la que em trobo? Tan avesats estan a la pluja?
On toco, on passo la mà, taco. Deixa un rastre. Em trec el mocador del cap i netejo el que puc. Em deixa prop de l'Hotel Nest Buen camino. Com puc arribo. He arribat el dia 18 i jo havia reservat pel dia 19. Esperança en que hi hagi una habitació lliure avui.
El carrer està ple de gent. Altre cop no sé on parar a protegir-me. Arribo a l'hotel. No és aquell gran que jo em pensava. És un de petitó. Està tancat.
Una nota avisa. Recepció és oberta tan sols a l'horari de recepció. Què vols dir amb això? He de buscar un lloc. He de trobar on quedar-me aquesta nit. Ràpid. Miro Maps. Quina forma tenen les avingudes que donen a l'estació de tren.
Miro i remiro. Hotel México. És possible? Tenen habitacions? Està molt bé situat respecte a l'estació de tren. L'agafo. Sort saber el còdi de la targeta de crèdit. No és lluny.
A l'hotel sóc atesa. Encara deixo un reguitzell d'aigua i branquillons. Odio que els hotels no tinguin servei de bugaderia. Prop hi ha una. M'ho confirma la recepcionista.
A l'arribada a l'habitació deixo tot al terra. La motxilla està humida i prou. Tot l'interior està intacte. La llibreta de viatge només s'ha mullat un xic en un parell de fulls. Em dutxo i surto al carrer tal qual. En la bugaderia, molt petita, amb un passadís d'un parell de metres tan sols, no hi cap ningú més. És com una gran quedada. Quatre o cinc persones per cada màquina.
Aprofito una màquina lliure. Després d'uns minuts fico les sabatilles en una altra màquina. Com és que hi ha poques màquines treballant i tanta gent en la bugaderia? Hi ha famílies senceres. També hi ha renta mantes. Ocupen tot l'espai amb les maniobres de doblegar les mantes i els cobrellits. Que no feien aquestes feines pel de matí?
Em sembla veure tres parelles fent això de doblar mantes. O és la mateixa parella que es multiplica? Estic gelada. Només porto la camisa blanca i la porta de la bugaderia és oberta. Tan és si la intento tancar. Amb tanta gent sortint i entrant estaria tota l'estona oberta.
Per acabar-ho d'arrodonir, una família de set o vuit joves seguits per un nen d'uns deu anys i per un home adult entren i es queden palplantats mirant les eixugadores. Són totes de la mateixa capacitat. On és la pregunta? Porten un peluix que cal s'eixugui.
- I no podrien fer-ho a casa amb l'eixuga-cabells?
- No. És millor així - replica una de les joves.
Encara s'estan uns minuts més xerrant. No els suporto. No suporto ningú. No semblen tenir ganes de marxar. De cop i volta la situació els avorreix i deixen estar el peluix fent voltes en una de les eixugadores programades per vint minuts.
Poc a poc ha començar a marxar gent. Han marxat els renta mantes. Ha marxat una familia sencera amb totes les cosines. La meva rentadora acaba el programa i totes les eixugadores estan ocupades. El peluix s'atura. Ningú el rescata.
Amb tot, no m'he d'esperar gaire. Entra el nen de 10 anys sol i és capaç de treure el peluix de l'eixugadora. Aprofito l'eixugadora lliure que ningú reclama. Després d'una minutos d'estar fent voltes la meva roba una de les sabatilles és capaç d'obrir la porta. No sé que passa. Sóc incapaç d'engegar un altre cop l'eixugadora. Jo encara estic aturdida i no entenc que està passant.
M'ofego. M'equivoco. Maleeixo. No sé com tornar a engegar l'eixugadora. Canvio la roba de màquina i poso diners. Amb 10 minuts no n'hi ha prou.
Torno a l'hotel. No em vull quedar a l'habitació. Encara estic a cent. Baixo a recepció i demano poder-me quedar una nit més. És possible? Si. Genial. Tinc un dia de marge. Canvi de plants. He de canviar els billets de tren. Trobar billets per a divendres, inici de vacances hagués sigut imposible. Trobar billets per dissabte, més probable. Només que pugui he d'anular la resserva de l'altre hotel.
L'estació és massa lluny per anar amb sclops. Encara plou molt. Hagués tornat tota mullada. Baixo al restaurant molt prop d'aquí, el 591 Sushi. Cuina japonesa-venezolana. Demano maki i amanida de wakame. M'omplo amb el wakame. Em pensava que tenia més gana ja que des de el vi de les dues al El Descanso no havia menjat res. Música de fons: cumbia. Un xic car. Poca idea de menjar japones.
Torno a la meva habitació a l'Hotel México. No aguanto i m'enllito.
