diumenge, 24 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". L'arribada

 


Camí finalitzat. Continuaràs fins el mar? Aquesta és una opció molt vàlida. No et puc dic res a favor o en contra perquè dissortadament no l'he pogut fer mai. 

A l'igual que l'entrada en la Catedral sempre ho deixava per a la propera visita. Cada cop em deia: 

- No ho facis, si entres ara a la Catedral no tindràs cap excusa per a tornar a fer el Camí.


Deixa't seduir per la Ciutat de Santiago de Compostel·la i queda't un parell de dies.

Jo no em vaig plantejar estar en un alberg, tot i que hi ha uns quants. Vaig optar per un hostal però en el tercer Camí em vaig trobar que no hi havia plaça i em vaig hospedar en un hotel. No és cap secret si dic que no m'agraden el hotels però a favor s'ha de dir que si passes nits meravelloses la tornada de matinada a un alberg no és una bona pensada.


Una obsessió personal és hospedar-me en un lloc des de el qual sigui fàcil anar a l'estació de tren. Un hotel al centre històric és temptador. Surt de marxa, els restaurants recomanats hi són al costat i això atrau molt. Però només penso si si hagués d'anar a l'estació o a l'aeroport, el taxi no podria recollir-me en el hotel perquè els Centres Històrics de les ciutats estan tancats al trànsit. 

dissabte, 23 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". On dormir?

 


On dormir?

En alberg públic o privat? Pensió? Pis turístic? Hotel?

A favor de l'alberg públic: Estan oberts tot l'any, si fa no fa. Hi ha cert caràcter en aquests albergs públics que els fa molt atractius. 
Disposen de petites cuines amb microones i endolls.
Fins i tot els albergs més petits disposen de rentadora i eixugadora. Sovint trobes un petit estenedor, prou i de sobres. 

A favor també hi ha que el standard  de qualitat és molt similar. Hi ha un mínim i tots els compleixen. 

En contra de l'alberg públic tenim la manca de intimitat. Quan és temporada no importa  quantes dutxes hi ha, és ben probable que t'hagis d'esperar. La rentadora serà un objecte de desig. La manca d'espais comuns fa que certs grups, maleducats, utilitzin els dormitoris com sala de jocs.

Jo he utilitzat sempre que era possible els albergs públics. Fins i tot, a vegades, he fet trams més curts del que podia fer només per a pernoctar en un alberg públic.

Una alternativa molt interessant és l'alberg privat. No són gaire cars i troves els mateixos avantatges que en els albergs públics.

A  més, sovint trobes que les lliteres són còmodes moltes de elles amb cortines o estores que et confereixen  una certa intimitat. 
A les habitacions no hi ha tants llits com als albergs públics.
  Molts et proporcionen la roba de llit neta. Sovint són propers a un restaurant amb menús i plats combinats. 
També trobes que aquests llocs són punts d'enviament i recollida de valijas.

En contra dels albergs privats està la seva irregular qualitat. A preus similars resulta que un  alberg disposa de vint dutxes, deu rentadores, cuina amb plats i olles, fruita fresca de l'hort del costat i en un altre alberg les lliteres són iguals que les dels albergs públics, amb una sola rentadora per a tothom, no disposen de recepció de valija. 

Es podria dir que si vols utilitzar albergs privats estas forçat a revisar tots els serveis ofertats. Al Maps, Booking, Gronze i d'altres aplicacions hi trobes detallat que hi te i què no hi te cada alberg.

Encara queden pensions i hostals al Camí i són una bona opció si t'agraden. A mi no m'agraden. 

A favor de les pensions i dels hostals està la intimitat. Parelles i famílies poden discutir tranquil·lament, banyar-se i menjar nu si et ve de gust.
Alguns albergs privats són afegitons de hostals i això et permet gaudir dels seus avantatges.

En contra de les pensions i dels hostals és la seva manca de serveis suplementaris. Et trobes que has d'anar fins a la bugaderia més propera. No hi ha sales comunes amb les seves taules on poder sopar o escriure o preparar la següent etapa del Camí.

Una oferta del Camí són els apartaments turístics. Massa cars per a una persona sola, ideals per a parelles, famílies i petits grups. A favor està la intimitat, disposar de rentadores i eixugadores, cuines, petits frigorífics, taules on dinar. 

 

Res a dir dels hotels. Al l'últim Camí els he utilitzat tant que em vaig obligar a passar per O Pino, prop de Padrón, per poder dir havia estat en un alberg públic. En contra comparteixen els mateixos problemes que els hostals i és la seva manca de serveis complementaris. Cap gel de dutxa de mandarina i oli d'oliva pot compensar haver d'anar a la bugaderia amb la teva bossa de roba bruta i sota la pluja.  



divendres, 22 de maig del 2026

Fer El "Camino de Santiago". La motxilla

 



Portar tu mateix la motxilla o fer-te-la portar. Tots dos sistemes són vàlids?

Portar tu mateix la motxilla és el sistema ideal, és la imatge que tothom hi te a la ment de com s'ha de fer el Camí. Però fent el Camí comproves que només un vint per cent del caminants porten la motxilla a sobre. 

Qui porta la motxilla a sobre? 

- Els improvisadors. L'aventura és la guia. Si et fas portar la motxilla la ruta ha d'estar programada des de el començament. 

- Els que comencen el Camí molt lluny. No és imposible però si molt difícil fer-te portar la motxilla si comences a Montserrat, o a Alacant. Els serveis de transport regulars comencen als 300 km. abans de Santiago. 


Qui es fa portar la motxilla?

- Els que programen bé la ruta. Molta gent no suporta la improvisació.

- Els que volen gaudir del  Camí. No tothom gaudeix de la mateixa manera però el cansament pot fer que la teva experiència del Camí no sigui la adecuada. Arriba un moment que, encara que només siguin 8 quilograms  això pot ser una càrrega massa gran. 


Motius per a portar la teva motxilla que sembla un avantatge però que no ho és:

Et dius que pagar 12 euros per bulto a una empresa transportadora d'equipatge és massa, però fer-te portar la bossa et permet carregar una muda més, per exemple. Aquesta muda de més potser evitarà que necessitis utilitzar tan sovint la rentadora. I són uns 10 euros, pel cap baix, cada cop que has de rentar la roba. 

Si va una parella poden unificar en una sola bossa el més feixuc i l'estalvi es nota. Anar cansat al Camí et posa de mal humor i les baralles poden aparèixer.

Jo sempre he portat la motxilla a sobre perquè tant les rutes com l'època de l'any ho han determinat així. 

Quan vaig Ribadeo - Santiago com que la temporada ja era començada podria haver-me plantejat fer-me portar la bossa. En cada lloc que passava la nit m'era ofertat aquest sistema. No ho vaig fer. No em penedeixo. Però sí que seria una opció si decidís tornar a fer el Camí. 




dimecres, 20 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago": Com fer-ho?

 


Es pot fer el Camí a peu, a cavall, en bicicleta, a vela. 


em diu que avui han donat 2188 Compostel·les. 

Deu n'hi do.

I no és temporada.

Per la senzillesa, jo vaig escollir caminant.




Fer el Camí caminant sembla lògic. Raonable. Hi ha camins que demanen a crits fer-los en bicicleta com La Via de la Plata, imposible de fer caminant, o el Camí Portugués, tan bonic, una ocasió única per utilitzar aquella bicicleta de pista que mai utilitzes. 

El Camí no és una oposició. És un tram de la teva vida. Si estàs fent el Camí del Nord per la costa i vols saltar al Sanabrés, a la recerca d'aventura, fes-ho. 

En quan als segells, pensa que fins i tot el segell d'una benzinera és vàlid. 

A l'últim Camí un dels caminants deia que només als edificis religiosos es podia pregar. Déu és a tot arreu. 

dimarts, 19 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: la roba

 



La roba del Camí

Trobar l'equilibri entre comoditat i idoni és fràgil. 

Si als pantalons curts. No a ensenyar el clítoris.

Si a les samarretes. No a la part de dalt d'un bikini anomenant-lo "top".


Si la teva intenció és fer que et portin la bossa això et permet portar més roba que si tu vas carregada amb la motxilla. Amb tot, una bossa també hi te una capacitat limitada, és per això que la mena de roba a portar és molt semblant.

Res de pantalons llargs feixucs. Res de jerseis o sudaderes de cotó pesats. 

Fa fred quan surt, encara de nit, de l'alberg. Després de mitja hora de caminar tot et sobra. És per això que sempre es recomana les capes.

Altre cop recomano aquestes petites excursions prèvies a fer el Camí. 



A mi em funciona portar una roba durant el viatge que és la mateixa que utilitzo visitant les ciutats. Pel camí prefereixo els pantalons curts que arriben als genolls i és que si he de seure no m'agrada que la pell toqui la pedra, o el seient, o la banqueta..

Sóc fanàtica de portar camisa perquè em molesta molt que les anses de la motxilla em toquin el coll. El meu sobre-pes, la meva talla XXL no em permet comprar la roba que recomanen als tutorials i la substitueixo per roba que fa la mateixa funció.

He utilitzar pantalons de ioga i en són molt còmodes. Triguen una eternitat en eixugar-se i en el primer Camí que vaig fer el vaig descartar a l'últim tram.

Odio aquestes peces que tenen cremalleres, aquestes espècie de xandalls, que a la segona rentada es deformen i no hi ha manera que s'estiguin quiets damunt del cos.

Més lleugers i còmodes són els impermeables, sobretot els cangurs. Jo els els vaig descartar després del meu tercer Camí. 





Com es pot apreciar, fer el Camí durant l'hivern no és "tan" divertit.


dilluns, 18 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: En quina època de l'any fer-ho?

 




Quan fem el Camí?

La temporada obre per Setmana Santa i tanca per a Tots Sants. 

Fer els 100 km. necessaris per obtenir la Compostela i fer-ho durant la Setmana Santa és una mala pensada. A tothom li ve aquesta "genialitat" de idea i sembla La Rambla. 

Tampoc és una bona pensada fer-ho a l'estiu intentant arribar a Santiago el 25 de Juliol. 

Les vacances que tenim a la feina poden marcar molt quan podem fer-ho però si hi ha alguna possibilitat de escollir per a mi fora millor aquestes èpoques:

Per a recorreguts curts tot just després de Setmana Santa. També a finals d'agost i començaments de setembre.

Per a recorreguts llargs començar en Setmana Santa i arribar a Santiago a finals d'abril o començaments de maig. També podem començar a finals d'agost o començaments de setembre marcant-nos l'1 de novembre, Tots Sants, el dia que hauria d'haver acabat tot.

L'estiu és la pitjor època per dos motius: la gent i la calor. 

La primavera és la millor època excepte al Camí Francès on trobaràs hordes de neonazis destrossant els locals, molestant al peregrins tranquils que van al seu ritme i pertorbant la tranquil·litat dels habitants.

Aquests grups de delinqüents  van disfressats d'estudiants fent el "Viatge final de curs" i, com que no van cansats perquè tot el Camí ho han fet en autocar quan toquen terra es dediquen a gastar les energies acumulades a destrossar el mobiliari urbà, llençar als ancians al terra i robar als comerços de la zona. 

L'altra millor època és la tardor. Al setembre encara trobes tot obert, i l'octubre és ideal. A la tardor no hi ha hordes d'estudiants, no hi ha famílies i la majoria són caminants solitaris o en grups petits, parelles, gent adulta que volen fer el Camí, gaudint-ne, i no només obtenir la Compostela.

No puc recomanar l'hivern. La meva última experiència m'ha demostrat que cal evitar-ho. No em penedeixo, la gent que ho fa a l'hivern és una altra cosa, és la recerca de l'espiritualitat pura, però només apte per a peregrins experimentats.




diumenge, 17 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: El material

 


El Material

Aquí només diré què no fer. Perquè què cal fer, quina opció és la millor, és  molt difícil. Hi ha tantes opcions que són bones!



Calçat: 

No portis botes de muntanya. Amb què faries una passejada? Doncs aquest és el calçat. No portis sabatilles de loneta. Comprova que la sola sigui adecuada per a terra. 

A banda d'això, els consells que trobaràs arreu: Un número més gran, què això dos números més que el teu perquè les sabatilles ja les comprem un número més gran del nostre. El motiu és perquè, després d'una jornada els peus s'engrandeixen molt i és aquí quan apareixen les nafres.

Els mitjons específics per a caminar. Els més cars no sempre són els millors.

Unes sandàlies com a calçat complementari si fas el Camí durant els mesos de calor. 

La desaparició de les botigues de productes esportius ha fet que gairebé tothom compri tot el seu material en el Decathlon. Només recordar que els dependents tenen ordre de vendre i els seus consells no són vàlids. Però si saps què necessites la botiga és una bona alternativa a les poques botigues de muntanya que hi ha. 


La motxilla:

Sovint és confon contingut amb contenidor. Que el pes de la motxilla no hagi de superar els 8 o 9 kg. no significa que hagis de portar una motxilla de 30 llitres. 

Una motxilla petita t'obliga de doblegar i entaforar la roba de tal manera que pots estar-te mitja hora cada matí abans de sortir de l'alberg. Si portes una de 40 millor. 

No compris una motxilla en una botiga de muntanya. A l'igual que no convé unes botes de muntanya per a fer el Camí, tampoc és adequat una motxilla de muntanya. Les motxilles de muntanya estan  pensades per a que res sobresurti, res es pugui enganxar.  Quan fas el Camí això no importa. Butxaques per a ampolles d'aigua, per a guardar la guia, tot això en les motxilles de muntanya no hi són.

Fastigoses i dissenyades per un masclista malaltís  són les motxilles per a dones. En realitat són motxilles per a alpinistes dones però com que no les compra ningú a la mínima que dius voler comprar una motxilla el venedor de la botiga ja te l'encoloma. La qualitat no és bona i costen el doble. 

En el meu cas la recerca d'una motxilla va ser la part més dificultosa dels preparatius previs al Camí.

Totes les motxilles que trovaba eren de muntanya. Motxilles reforçades, preparades per a poder portar el cordam que necessiten els alpinistes. El seu pes no baixava dels 2,300 kg. Si resulta que no pots portar més de 8 kg. i la motxilla ja pesa 2,5kg. alguna cosa no quadrava.

Una altra mena de motxilla totalment horrorosa és la que hi té una bossa d'aigua a l'esquena. Amb l'excusa de que t'has de hidratar aquesta mena de motxilla va estar molt de moda fa uns deu anys i a tots els tutorials la recomanaven. Els dos motius principals pels quals això de la bossa d'aigua no és una bona pensada són, d'una banda, l'aigua calenta per el calor que desprèn el teu cos no és agradable i la pipeta, per on xucles l'aigua, és un dipòsit de porqueria, que t'obliga a un treball extra de desinfecció diària. D'altra banda qui diu que una aturada per a beure un xic d'aigua i gaudir del paisatge no és una bona pràctica. El Camí no és una competició.

De tots els materials la motxilla és la més cara perquè és, potser, l'únic material que no tornaràs a utilitzar. A més, sovint, l'has de complementar amb tanques, cordam,  bossetes pel mòbil, que suma molt, gairebé tant com el preu del mateix Camí.


El sac de dormir:

Aquí estic d'acord amb la majoria dels tutorials. Gairebé a tots els albergs hi tenen mantes, per tant no cal portar sac de dormir tal com el coneixem.

Jo porto un d'aquest que s'obre totalment i l'utilitzo de manta. Vaig intentar trobar alguna cosa més prima i, sobretot més lleugera, i no en vaig saber. A més, el meu sobrepes em fa molt difícil sortir-ne dels sacs convencionals. 


Necesser:

No portis maquillatge perquè necessitaràs desmaquillant. 

Gel de dutxa 30 ml.

Dentrifici, el tub que està a punt d'acabar-se.

Hi ha botigues pel Camí. Als albergs privats hi tenen de tot.

Jo només canviaria dels tutorials la dèria que hi ha per la vaselina per la crema de mans. És molt fàcil trobar petits envasos de crema de mans, fàcils de entaforar en qualsevol racó, i sempre hi trobes ofertes en les botigues.


Altres andròmines:

Aconsello no portar andròmines tot i no ser capaç de fer una viatge sense un llum de cap, una llibreta i una bossa amb massa bolis. 


dissabte, 16 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: Quants diners necessito?

 


El pressupost

Vet aquí un dels factors que pot marcar molt el Camí. Tothom et diu que fer el Camí és la mena de vacances més barata que et pots fer.

Però que sigui barata no significa que sigui gratuït. Posem que decidim fer el Camí Francés perquè ens han dit que al Camí Francés hi ha un munt d'albergs oficials amb un cost de només 10 euros la nit. I que també trobarem molts albergs de donatiu. Et planteges esmorzar, dinar i sopar amb el menjar que compris als supermercats  perquè vas amb un pressupost molt ajustat. 

Si aquest és el teu pla, cap problema. Això són uns 20 euros mínims per dia de trajecte més el que et pugui costar el transport d'anada i tornada fins a casa teva. 

Jo he practicat aquest sistema però m'he adonat que és molt difícil poder-ho practicar absolutament tots els dies. 

A banda de la caminata també hi ha el dia que et quedes a Santiago perquè ja que hi ets allà, Santiago es mereix una volteta.

Quants surts del Camí Francés la possibilitat de que tots els dies puguis passar la nit en un alberg oficial baixa. De tard en tard hauràs d'utilitzar albergs privats que poden costar d'entre 17 a 23 euros la nit. 

Respecte al menjar, et trobaràs desitjant seure en un restaurant cada dos o tres dies cansat de la sopaprisa o de l'entrepà eixut. 

D'altres despeses que els tutorials de Youtube no anomenen són les despeses fluctuants però indispensables com la rentadora i l'eixugadora, el café o la cerveseta que et prens com peatge per poder utilitzar el lavabo del bar, el billet d'autobús que pagues perquè t'has caigut i no arribes a l'alberg on vols dormir...

És per això que molt tutorial sobre el Camí parlen de 40 euros mínim diaris, a banda de les despeses d'anada i tornada a casa teva.

Afortunadament per a mi, des de el primer moment que em vaig plantejar que potser fora bona idea fer el Camí de sant Jaume vaig començar a arreplegar diners. Diners físics. No pots fer la pujada des de Ruitelan a O Cebreiro, a mitja pujada entrar al bar La Faba perquè necessites entrar al lavabo i pagar el café llet amb la targeta de crèdit.


També has de vigilar que els billets siguin petits. En una ciutat pots pagar amb un billet de 50 si vols però en el bar La Faba o d'altres semblants el més gran ha de ser un billet de 10 euros.

Vigila amb això dels diners en efectiu. Molts serveis com bars, restaurants, bugaderies tan sols admeten efectiu.

En el meu primer viatge em vaig confiar i només portava diners justets obligant-me a quedar-me a O Pedrouzo un parell d'hores a esperar obrissin el banc perquè havia esgotat tot l'efectiu que portava.


divendres, 15 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: quants dies necessito?

 




Durada del Camí

El Camí de sant Jaume necessita un mínim de set dies, una setmana. 

A banda dels dies en el que fas el Camí, els 100 quilòmetres si vols la Compostela, has d'afegir els dies necessaris per arribar al punt de començament i el dia que necessites per tornar a casa.

Trobaràs tutorials, podcats, relats de gent que et dirà que amb quatre dies n'hi ha prou. No és veritat.

Una caiguda, la pluja, un lloc que vulguis visitar pot fer que aquell dia només caminis 15 quilòmetres i no els 20 que et pensaves que faries.

Si necessitem una setmana per a fer el Camí des de Sarria, El Ferrol o Tui podem calcular  quants quilometres podríem caminar en cas de disposar de més dies. 

Jo afegiria 20 quilòmetres per dia. Per exemple: vull fer el Camí Francés i vull saber quants dies es necessita per a fer-ho des de Lleó. 

Des de Lleó es necessita aproximadament uns 17 dies. 

1 dia per arribar a Lleó
15 dies de ruta
1 dia per marxar des de Santiago a casa teva

Aquests comptes a mi no em serveixen. Jo camino molt lenta i,  amb el sobre-pes, el cansament apareix molt ràpid. En gairebé tots els camins fets he mantingut una mitjana de 17 quilòmetres per dia. 

Hi havia dies que arribava als 22 o 23 quilòmetres i d'altres no superava els 14. Mil i un entrebancs pot alterar els teus projectes.

Per exemple: només has fet 15 quilòmetres i estàs davant d'un alberg. Encara no estàs cansat i seguiries un xic més. Però l'altre alberg està a uns altres 15 quilòmetres. No et trobes amb cor de fer-ne tants quilòmetres i et quedes on ets encara no estar cansat. 

És per poder calcular quan temps necessitaràs que va tan bé aquestes petites excursions abans de fer el Camí. 


dijous, 14 de maig del 2026

Fer el "Camino de Santiago". Abans de fer-ho: la preparació física

 


Vols fer el Camí de sant Jaume?

No ho has fet mai?

 Pos deu ser l'única persona en el món que no ho ha fet. Més de mig milió de Composteles es donen cada any, i més de la meitat d'aquesta penya hi te penjat un tutorial al Youtube de com fer el Camí.

Aquí et diré aquells petits consells que a mi em van anar bé i quins trukis-trukis m'hauria haver practicat.

Una advertencia. El Camí és barat però no és gratuït. Només que tinguis el primer pensament per a fer-ho, ja, en aquell moment, ja has de començar a plantejar-te un pla d'estalvi.

Preparació física

La majoria dels tutorial que trobaràs parlen de una necessitat vital d'estar preparat físicament com atleta. Sovint et recomanen fer d'entre 12 i 20 quilòmetres diaris per tal de tenir l'oportunitat de fer el Camí com cal. 

I un cop al Camí t'adones que això el una de les mentides més perilloses que hi ha. Per tal d'expulsar els "aficionats" hi una espècie de complot format per esportistes que desitgen que només ells puguin obtenir la Compostela.

Aquests esportistes han recomanat que siguin les etapes marcades al Camí oficial el mínim a fer cada dia. Si una etapa hi té uns 30 km. de mitjana tots aquells que fan mitges etapes quedarien eliminats d'accedir a la Compostela.

Afortunadament les noves normatives per a accedir a la Compostela són més comprensives amb la varietat de peregrins reals i ni se'ls mira els desitjos dels esportistes.

És necessari una preparació física per a fer el Camí? Si, si  necessites millorar-la. Si resulta que només de fer tres quilòmetres ja no puc més, és evident que m'he de preparar per a com a mínim arribar als 12 quilòmetre. 

Ho puc comprovar fer alguna passejada en algún circuit que tingui prop de casa. Una ruta circular, una anada i tornada en un passeig, una caminata per un parc, et dirà si  estas  en forma, si les sabatilles que portaras són les adequades, si la roba t'és  molesta, si et deshidrates molt ràpid...

Aquesta preparació física és necessària, tan és que hi vagis amb motxilla sempre a sobre, com si llogues que et portin l'equipatge qualsevol del serveis que hi ha, o com si vas amb un grup organitzat. Caminaràs molts quilòmetres si vas pel teu compte i pocs si vas en un viatge organitzat, però caminaràs i has de poder fer-ho. 

Jo no em vaig preparar en cap dels sis Camins que he fet. Pensava, com Frodo quan va marxar de La Comarca, que el mateix Camí seria la meva preparació. I va funcionar. 





divendres, 8 de maig del 2026

Roba sobrera

 



Quan em vaig jubilar vaig netejar el meu armari. No sé si sóc l'única persona que tenia a l'armari roba per anar a treballar. 

Tothom  entén que un mecànic utilitza granotes al taller on treballa i no va amb aquesta granota al dinar del diumenge a casa dels pares. Tothom entén que un auxiliar de vol no es posaria a rentar el cotxe amb l'uniforme de treballar. 

Amb aquesta mentalitat jo havia acumulat roba adient per a la feina que, un cop jubilada, vaig eliminar de l'armari. No tota. Cinc o sis peces es van quedar pensant en utilitzar-les com una especia d'uniforme  si  tornava a la facultat o alguna altra activitat pública. 

És molt molt penós haver d'anar a una quedada per a prendre un café i només tenir neta la roba de fer el Camí de sant Jaume. 

Amb aquesta confiança he gaudit d'un armari net de roba no necessària en el que cada cop que entrava una peça havia de sortir una. 

Una camisa entra, una camisa surt.

Un pantaló entra, un pantaló surt. 

Una norma senzilla i efectiva. A l'any 2025 la necessitat va canviar. Necessitava que si una peça entrava, dues peces havien de sortir. 



Mentrestant mantenia un costum adquirit dels anys de necessitat, el costum de adobar i apedaçar un cop i un altre la roba amb la que em sento còmoda. 

Ha sigut aquest any, al gener, quan ho he vist. L'armari necessitava una altra neteja. Comprar un pantaló i llençar dos ja no era vàlid. A la tornada del Camí de sant Jaume el meu cos havia canviat. I necessitava roba diferent. 

La cosa és que ja fa sis anys que m'he jubilat. La roba salvada llavors, molta, encara no l'havia utilitzat. Els conjunts de punt, els pantalons de vestir, les jaquetes no esportives, els jerseis, tot portava sis anys esperant tenir utilitat i ara el meu cos està rebutjant tota aquesta roba. 

He demanat ajut a una amistat i aquesta m'ha salvat. Dol llençar roba en bon estat, roba que guardaves com si fos una inversió. 

Al febrer, amb la pujada de temperatura, em va urgir renovar el vestuari. El cos estava com inflat. Havia perdut pes, ho notava, però la  roba semblava que petaria. Només m'acomodava amb les pantalons de xandall.

Ja no em servia llençar dos pantalons malmesos cada cop que comprava un de nou. Perquè ja no em quedaven  pantalons malmesos. 

Bueno si. La cosa és que tots els pantalons malmesos eren cosits i recosits seguint l'esperit del boro, una estètica que em fascina, com si hagués sigut adicta al grunge.

Aquesta urgencia de desfer-me de roba vella la he pogut solucionar gràcies a l'ajut d'una amistat. 

Un costum que tinc, fruit de la por a no trobar roba de la meva talla, és comprar dos o tres peces encara que només necessiti una. Quan vaig a les botigues de talla gran, les poques que hi ha, em trobo que la talla 48 és la primera en desaparèixer. Així, des de que em vaig engraixar fa trenta anys, quan una roba que m'esqueia comprava dos o tres més. Aquesta roba de més és la que estic "llençant" ara. 


2025 de Lisboa a Santiago dia 36: Santiago de Compostela - Tarragona

 



20/12/2025

En tot el dia vaig poder escriure així que tot el que explico és des de els records del dilluns 22 de desembre. 

Acostumada a aixecar-me aviat i com que el tren sortia passades les 10 no hi ha problema.  A més, abans d'allitar-me,havia deixat tot preparat i gairebé recollit. Dutxa i anada a l'estació. Abans de 10 minutos des de la sortida de l'hotel ja estava a la estació. Café llet i croissant. 

L'estació de tren de Santiago està en obres. L'antic local està inhabilitat. Van fer com un edifici contiguo, com unes oficines i és això ara l'estació. Una cuarta part del que era l'edifici original. Comprovo que hi ha un munt de taules lliures. Vull, necessito escriure i explicar tot lo del dia 19. 

Al final es va quedar per explicar què va passar amb l'anulació de la reserva de l'hotel. Va resultar que la anulació de la reserva ho vaig deixar per fer fins a la tarda. Em surt que no em tornaran tots els diners perquè tenia fins a les 24 hores del dia 18 per les anulacions. El dia 18, el dia de la meva arribada, plovent encara, al vespre,  jo no tenia esma d'anar a l'estació de tren i canviar els billets. Tampoc vaig tramitar l'anulació de la reserva de l'hotel. 

Aquesta desidia va provocar que els diners de l'hotel del dissabte, no els tornessin. També podria haver confiat en la meva bona sort i haver annulat la reserva la reserva de l'hotel, confiar que trobaria billets pel dissabte. 

Com sigui, perquè vaig arribar molt aviat, em va donar temps a escriure gairebé de tot. El camí des de l'hotel fins a l'estació no plovia. Unes gotetes. Això que plou però no. Un cop a l'estació es va sentir un bon xàfec. I quan estavem a les andanes el soroll ens deia que allò no era un xirimiri i prou. 

Habia gaudit d'un divendres asolejat entre el front del dijous quan vaig arribar a Santiago, i dissabte, el dia que marxava.

El tren va arribar puntual. I no surt fins que tothom ha pujat. Vet aquí el problema. No hi havia manera de pujar. Entre maletes gegantines, cotxets de bebé, no hi havia manera de que la gent passes de l'entrada. 

És un Avlo. Van ràpids però són molt incòmodes. Van reestructurar els seients de tal manera que per a cada hi hagués cinc seients en compte de quatre. Això vol dir seients més estrets i passadissos més angostos. 

Deixo la motxilla a l'entrada. El seient, entre dos. Taula davant. Són aquells espais ideals per a famílies. Davant, a l'altre costat, de la taula una parella de treinta i poc amb una nena petita de menys de dos anys. La nena estpa avorrida. Xiscla d'avorriment. Per evitar que xiscla la mare li pregunta: 

- Vols jugar a vestir. I treu un d'aquests llibres amb enganxines que es treuen i es poses sobre nines.

- No.

Va, juguem.

- NO. 

- Que prefereixes? El conillet? Vols el lleó?

- NO.

- Va, que li posarem un vestit.

- NO.

Rere seu, una altra família porta una nena d'uns quatre anys. Les dues nenes vesteixen gairebé igual. Frisen per baixar del seient i còrrer passadís amunt i passadís avall. Ho han de deixar còrrer. És impossible. Aquell passadís infernal no admet cap gest espontani. La mare continua insistint:

- Vols que juguem als animals a la granja? Va que jugarem als animals a la granja.

La mare treu un altre llibre. Aquest no és de enganxines. És gairebé un puzzle. Al segon animal la nena ja ha perdut tot el interés, i durant una estona li fa més il·lusió plegar de forma correcte el llibre. L'esforç per plegar el llibre l'ha deixat esgotada i es queda adormida en els braços de la mare. 

No vull però a vegades em quedo mirant a la mare. Estic encuriosida. Porta dos grapes, una sobre la cella dreta i l'altre a bell mig del front. Venen de visitar uns parents, una avia. Una cornada d'un bou? Un dels galls l'han picotejat?

Notem que arribem a Madrid  i el tren es dete:

- Senyors passatgers, per culpa d'un ajustament de vies portem 10 minuts de retard. Preguem disculpin les molèsties. 

Vas amb retard i t'atures al bell mig del no res? Què és això de l'ajustament d vies? L'espai on ha d'anar a parar el tren està ocupat par un altre tren? Quan el tren arriba a Chamartin ja porta més de quinze minuts de retard.

Aconsegueixo posicionar-me al passadís per a la sortida abans que el tren s'aturi. No és el meu sistema de fer les coses. Estic amoïnada per la motxilla. Està damunt de maletes i no puc ni pensar en la gent maldestra quan treguin les maletes de sota. Se'n fa interminable l'arribada a Chamartin insuportable la baixada del cotxe, amb les maletes feixugues i aquells graons infernals tan allunyats de l'andana dificultant baixar.

Quan finalment baixes per les escales sortint de l'andana et trobes un llarg passadís en obres. Parets cobertes de plàstic. Un parell de panells informen sobre les sortides i les entrades.  El jove que hi havia a l'andana va comentar alguna cosa sobre el dos i el tres. 

Però quan arribo no trobo cap indicació sobre si van a Atocha o no aquells tren. Hi ha una garita d'informació amb aspecte de haber-se utilitzat mai. Un grup de policies nacionals fan cercle i sembla explicar-se acudits. Miro el Maps i em diu C", C7 i C4. Abans de pujar a l'andana C2 pregunto a un segurata. Cansat, respon:

- Als panells de control.

Pero als planells de control no hi diu res. Pujo les escales fins a l'andana i pregunto:

- El que està aquí aturat i el que ha de venir aquí, a l'altre costat. 

Per por a perdre'm i a no saber-me manegar amb les màquines no he sortit del passadís d'accés a les andanes. 

Em fa mal tot i pujar i baixar escales em molesta. Arribem a Atocha. He de sortir d'allà i no porto billet. M'apropo fins a la guitxeta i en compro un  billet per a poder sortir de Cercaníes i entrar en Llarg recorregut. Afortunadament, com que arribava tan tard el Control d'equipatges ja era obert i no he d'esperar. D'allí a la super-mega-cua en la porta i, molts ràpida. Estranyament ràpida,  veient la fauna. 

Cotxe 1. Primera classe. No ha demanat menjar? Millor però fa més avorrit el trajecte. Ni a l'Avlo ni a l'Ave el internet va.  Hauria de funcionar al WIFI de tren però no funciona, i em quedo ben  avorrida sense veure res. Arribada uns minuts tard, altre cop. Al cotxe 1, l'últim. Trigo una eternitat en arribar a les escales d'accés a l'estació. Quan finalment surto el bus tot just que surt de l'aparcament. 

Podria haver fet un senyal, agitar les mans. No ho faig. M'espero. Hi ha un bus que puc per una   combinació a El Morell. Prefereixo no fer-la.

Uns 40 minuts d'espera. Baixo a l'avinguda d'Andorra i m'apropo al Spar per alguna cosa per sopar. Si pujo al pis no torno a sortir. Això ho sé. Ja estic a casa. 


dijous, 7 de maig del 2026

2025 de Lisboa a Santiago dia 35: Santiago de Compostela

 




19/12/2025

M'aixeco massa aviat. Em torno al llit fins a les nou. Què he de fer? Dutxar-me. A qui no l'agradi el meu olor que marxi. 

La credencial, tot i el plàstic, es va mullar. No prou com per a malversar-la però el segells amb tinta a l'aigua es van esborronar. No m'aturo per a esmorzar. Vull enllestir primers els tràmits pendents. 


Al Maps poso Oficina d'Atenció al Peregrí en comptes de posar Plaça de l'Obradoiro. Només són cinc minuts més. Em fa mal tot. Cada vorera que baixo. Cada graó que pujo. Tot em fa mal. 

Primer passo per l'oficina, em registro a l'ordinador de l'entrada i en sóc l'única  en aquell moment. 

Camí  de l'oficina hi veig una jove, gairebé una noieta, prima, de la meva alçada, molt i molt cansada. Es recolça en un pal de fusta. Camina tan a poc a poc. Estic a punt de preguntar-li si la puc ajudar. Però potser pregunti coses que no puc respondre.  A l'altra mà porta el mòbil i el consulta cada dos pasos. Finalment s'adreça a unes senyores. Buscarà l'Estació del tren? Potser. Són les deu del matí i hi ha un tren cap a tres quarts d'onze. 

A la rampa d'entrada a la Plaça de l'Obradoiro des de l'oficina d'atenció al peregrí puja una parella jove, d'uns trenta acompanyats d'un gos. Van sobrecarregats. El gos porta unes alforges petites. Semglen feixugues. He sentit que a aquests gossos forts aquesta càrrega els serveix de fre. A vegades oblidem que els gossos forts no es criaven com animals de companyis sino com eines de treball. 

Quan surto de l'Oficina d'atenció al peregrí ells entren. Han volgut passar primer per la plaça de l'obradoiro? El vigilant els diu que el gos s'ha de quedar. Ell també ha fet el Camí, amb les seves potetes nues. Es mereix també un reconeixement.

Després, sense aturades vaig a la  Catedral. La entrada es per darrere. No importa. Tinc tot el dia. Sé que es per allà per el petit exèrcit de pidolaires arramblats a la paret que trobes tot just doblegues la cantonada del Museu de la  Catedral.

Revisió de borsa a l'entrada. No cobren. Posar veles és estranyament fàcil. Una vela, un euro. O pots posar totes les veles que vols, posar només un euro? Al plafó on és la figura de Santiago dues dones xarren. Què fan? Poso veles en altres llocs. Déu t'escolta a tot arreu. Li demano indulgencia per la meva incapacitat per abandonar la fúria. Hi ha uns cartells on diu "entrada" i d'altres on diu "sortida". 


No tinc presa. Admiro la arquitectura romànica. Avesats a meravellar-nos davant de les columnes i els arcs gòtics trobar una catedra romànica tan espectacular fa goig. La Catedral de Santiago és bessona d'una Catedral  francesa, Saint-Sernin de Toulouse. Així es va contruir el Camí. Aquesta és la importància del Camí. Reculo i trobo el plafó de les veles lliures. I encenc dues. Déu t'escolta a tot arreu. Una promesa feta. Potser sense aquesta promesa no hagués arribat. Finalment entro: primer baixes al sepulcre i després pujes a on és la figura, l'abraçada a la fingura i marxes. Des de la primera abraçada a aquella figura al Caí abans de Sarria, aquest gest m'ha donat sort. 



Davant meu un matrimoni d'uns 40 llargs. Alts. Anglesos?  Ell l'abraça amb totes dues mans. El palpa. Ella només li dona uns copats a l'esquena com es saluda a un amic. Déu t'escolta a tot arreu. Jo el vull abraçar. La figura és molt alta. Vull recolçar el meu cap sobre la figura. No ho faig i només poso la mà a sobre. Agraeixo la protecció i li dic adéu. 

Després de la Catedral vaig a l'Oficina de Turisme, la local, després de passar per la de la Xunta. No acabo d'entendre perquè hi ha dues oficines de turisme. A l'Oficina d'Atenció al Peregrí, em van dir que a l'Oficina els Turisme potser m'informarien sobre el Kumano Kodo.  Poco cosa però si que porti la Credencial i la Compostela. Que els allotjaments són senzills i prou. Ja està?



Ara toca el billet de tren. Podria quedar-me a Santiago. Només que presenteixo, un palpito, que  la treva en la pluja només durarà unes hores. No m'és dificil canviar el billet. Demanar-ho per el dissabte és la clau. Ni divendres ni diumenge. Primer m'ho cobren el nou billet. Uns deu minuts més tard rebo un comunicat del banc informant-me m'han abonat el billet antic. No tot. Sempre hi ha un recàrrec. 

Ara ja estic lliure. A més, camí de l'estació havia pujat a l'habitació de l'hotel per utilitzar el lavabo. Compra no necessària d'uns productes mini en una perfumeria. Compra d'un boli. Dinar en un restaurant. Em deixo l'arròs.

Anada a l'Hotel. Em quedo sense ganes de res i a l'habitació només que miro videos. 



Cap a les set de la tarda surto al carrer  al supermercat de davant de l'hotel i  compro una amanida i fruita exòtica. També aigua. 

Durant el dia havia estat molt assedegada i havia acabat amb una aigua de coco de mig litre i una aigua també de mig litre. No és normal en mi beure tant.  Tard, cap a les onze, munto la motxilla i deixo la roba preparada. 












diumenge, 3 de maig del 2026

2025 de Lisboa a Santiago dia 34: Alberg O Pino - Santiago de Compostela

 



18/12/2025

Quin dia!
No anotaré les despeses d'aquest dia ni tampoc del dia 19 perquè ha sigut estrany, caòtic i escric des de la tranquil·litat de l'hotel quan finalment tinc esma per a escriure. 

La cosa va així: He reservat hotel pel dia 19. O sigui que des de l'alberg O Pino fins a Santiago de Compostela he de fer una nit a mig camí. He programat quedar-me a O Milladoiro que diu Gronze que fan vacances per Nadal però encara no és Nadal.

Explicaré com ho recordo, si fa no fa.  Cap a les 8 ja estava enllestida. Ja m'havia dutxat i no tenia gana. A les vuit encara és negra nit. De debó no volia anar a Los Camioneros a esmorzar. Gairebé està a l'altre costat de la carretera. Amb un xic de precaució i prou és suficient. 

El Maps em diu que només hi ha un autobús cap a les nou passades que s'aturi  a Padrón. Vull parar en Iria Flavia. L'altre cop, al 2018, com que era 1 de novembre no em vaig entretenir. Tot era ple de gent deixant flors a les tombes. 

Abans de les nou ja havia acabat d'esmorzar. Tot just, a tocar del bar, està la parada d'autobús. Quan caminava cap a ella veig un autobús que s'endinsa en la zona urbanitzada propera. I no sé perquè en vaig confiar que trigaria una estona. Però no va trigar una estona, només que arribava a la parada, sense adonar-me ho veig com fa el gest d'aturar-se a l'espai reservat però com semblava que no hi havia ningú esperant va marxar. 

Jo hi era. I tant. Però si no et poses tot just al mig de la carretera i fas senyals amb els braços, alguns conductos marxen sense mirar enrera. I com és que no estava a l'aguait? Doncs perquè el Maps deia que passava a les 09:03 però encara eren les 08:52 h.

Què fer? Podria haver-me quedat a l'aturador. Semblava còmode. Podria haver tornat al bar Los Camioneros ara que començava a buidar-se. En comptes d'això vaig començar a caminar. Ja havia tret el paraigües perquè tal com em va dir l'hostalera, dia  18, pluja.


Caminava  molt còmoda, sense pujades, fins més o menys les 09:50h  o així. Hi havia una altra població. Ja havia passat per un parell d'aturadors però com que encara no eren les 10, l'hora del següent autobús, continuava caminant. 

Just a l'entrada d'una població veig una furgoneta blanca, amb portes lateral llescadores. Ho sabia, una furgoneta del pa! En tots els camins que he fet, poques vegades havia coincidit. Dues dones joves es baixen, obren les portes laterals, agafen un parell de pans i ho van deixant dins de les bústies. 



A la primera casa la bústia era com les americanes. Estava sobre el seu masteler, al costat del mur d'entrada a la casa. Tan de bo hagués tingut valor pe a demanar una foto a les joves tot portant el pa. 

Un cop repartit el pa en aquell conjunt de cases es van aturar davant de la porta d'una casa gran. aquí, la bústia semblava un bagul, un moble metàl·lic penjat de la paret, al costat de la bústia de correus, que semblava destinat a deixar les caixes comprades a l'Amazon. Jo ho veia des de lluny encara. Poc després, una dona sortí per la porta principal i recollí el pa. Jo encara estava a uns metres. Quan era al costat la dona ja no es veia. Vaig fer la foto i prou.

Un cop havia arribat a l'aturador del poble només em protegí de la pluja una estona sense deixar el paraigües. Plovia molt. Al poc arribà una senyora  i  uns minuts més tard, un home que semblava aterrit de fred. Li pregunto a la senyora i em diu que també va a Padrón. Esperem i xarrem sobre les bústies del pa. 

Pujo a l'autobús i arribo a Padrón. No plou en aquell moment. Passo per l'oficina de Turisme i em donen informació sobre Iria Flaviai em sellen la Credencial. Encara no tinc intenció d'arribar caminant a  Escravitude però potser si que arribaré, no és lluny. 

Iria Flavia no és lluny.  No passo pel passeig aquell on és l'estàtua dedicada a Cela. 

Abans d'abandonar Padrón m'aturo en un lloc que tenen xurros. M'abelleix uns xurros. L'ambient no m'agrada. La meitat del local està ocupat per una taula de billar. Potser també un futbolin. Al terra, en un racó, unes joguines abandonades. Però la gent sembla normal, tertulians,. A la paret, dalt, un munt de banderes grans.




Iria Flavia es limita a uns quants sarcòfags  de pedra. Tot és un cementiri i una església. Un carrer té el nom Iria Flavia. On és el conjunt arquitectònic? Faig unes fotos. 




Seguexo pel Camí. Va paral·lel a la carretera. Res a perdre. És una zona rururbana de petites cases i naus amb tallers. M'aturo en una fruiteria gegantina. El cos em demana fruita. Només compro unes clementines. 

Hi ha licors en garrafes de tres o potser cinc llibres: d'herbes, cremes de licor, orujo, tot a bon preu, d'entre 22 i 25 euros la garrafa. 

Continuo caminant fins que torna a ploure fort. La zona s'assembla més a un polígon poblat. Em refugio en un lloc anomenat El Descanso. És petitó. Ho porten  dues dones atrafegades en preparar menjars per emportar. Possiblement per a un taller proper. 

Demano un vi blanc i l'acompanyen d'un tros d'empanada. Molt bó. 

Allà, protegida de la pluja, m'adono que no tinc opcions. A Escravitude no hi ha alberg. He d'arribar a O Milladoiro. Ja ho havia vist sota la pluja però, i és per això que m'havia ficat a El Descanso, m'adono de la petita tragedia. A més no hi ha autobús fins d'aquí una bona estona.




És així com camina que caminaràs vaig arribar a A Escravitude. No estic segura si esperava l'autobús de les dues o el de tres quarts. Probablement el de tres quarts que, com no, va arribar amb retard. 

Jo ja estava totalment calada. Confiada en que Milladoiro no hagués començat encara les vacances així que li dic  Milladoiro al conductor. Quan va parar, el conductor que m'havia d'obrir la porta del portaequipatges, em va comentar: 

- Quin temps has escollit per a viatjar. 

Jo hagués arribat fins Santiago però l'estúpida norma dels dos segells diaris i això d'entrar caminant  a la ciutat em va frenar,  Quina mala idea.  

Per començar, el Maps no sabia indicar-me on era el Alberg O Milladoiro. El vent bufaba i el paraigües només que es volteava constantment. Jo amb el mòbil en una mà i el paraigües a l'altra  tota l'estona recargolant-se per culpa del vent. 

Un parell de sacsejades  i un parell de cops meus més tard, el paraigües ja no servia de res, no em tapava i constantment, la vareta trencada, no sé si per mi o pel vent, es posava davant dels meus ulls impedint-me saber per on caminava.

Vaig acabar llençant el paraigües a la brossa i refugiant-me en un centre social per a mares. Aquest canvi de localització, allà, als porxos del centre social, va permetre al Maps  redifinir la ruta per a arribar al Milladoiro i ràpidament ja estava en l'avinguda. Caminant cap a l'alberg vaig veure un parell de cartells, anuncis, de l'albrg. I ho vaig saber: si s'anuncia és que està tancat. 

Dit i fet. L'alberg Milladoiro portava setmanes tancat. Dir que fem vacances i aprofitem per adobar el local vol dir setmanes, mesos fins i tot, tancat.  Fins a començament de temporada pel cap baix. A partir d'aquí la tragedia es va precipitar. 

Busco taxi. Em donen un número. Truco. Veu sudamericana. Em demana el codi postal. Penjo. 

Trobo Radio Taxi. Tenen molt mala fama però són a tot arreu. Una veu m'informa que les línies estan colapsades i que fora millor demanar taxi amb l'aplicació. Igualment espero el minut que ells diuen que triguen en contestar. Passa el minut i la veu diu que potser trigaràn dos minutos en contestar. Penjo i torno a trucar. I torno a trucar. I torno a trucar. 

De cop i volta el so que emet el telèfon és de comunicant. Busco altre número. taxis de Santiago. To comunicant. Taxis Milladoiro. To comunicant. 

La motxilla la notava bé però la bosseta de davant, sense protector estava totalment molla: passaport i credencial dins de plàstics. Fins quan aguantarien?
No pot ser. M'estic passant tot el Camí plorant.

Hi ha un aturador per a taxis? Sembla que si i cap allà que hi vaig.  Merda! L'aturador de taxis està en un carrer on fan obres. Així que no hi ha aturador.  Intento resguardar-me sota qualsevol lloc amb un sostre. La pluja és tan intensa que sembla traspassar tots els sostres, de qualsevol mena. 

La gent està boja. Una parella s'atura davant d'un taller. Arrambats a la paret hi ha les plantes que els del taller han tret per a que la pluja les mulli, quatre torretes. La parella les sustreu, sense cap vergonya, quatre torretes. Tan li fa si jo me'ls quedo mirant.

Gairebé no hi ha sortints de balconades. No trobo més refugi que al costat d'un caixer. Només necessito cinc minutos per a pensar què fer. Aquests cinc minuts no em són concedits. Un boig, amb una targeta robada, intenta treure diners i no l'encerta amb el número. Comença a maleïr, llença el paraigües al terra, escridassa la màquina, i em fa fugir altre cop cap a la pluja. 

Uns metres més enllà hi ha una parada d'autobús. És la mateixa on m'he baixat feia una hora? Potser si. Un home amb un gos m'anima a agafar el bus. Molta gent ho espera.

- Està a punt de passar - m'informa. 

Ho sé. Sé que està a punt de passar. El pas de vianants és lluny. Tan lluny! Estic desesperada. És a punt de passar. No arribaré. Marxarà sense mi.

I allà que hi vaig, tot creuant pel mig. Hi ha un parterre, separant els vials de l'avinguda. Només és un parterre. Hi ha terra i prou. Només terra. Poso el peu damunt i la cama s'enfonsa en el parterre fins als malucs. Tota jo. No puc sortir. Caic  damunt  de la terra. No és terra. És aigua amb branquillons flotant. Un maleït sorramoll on he caigut. 

Encara no sé com vaig sortir. Sé em vaig arrossegar. Perquè passen aquestes coses? Perquè? L'aigua corre pel canaló al costat de la vorera. Netejo les meves mans, els peus. Intento treure terra del pantaló i em rento les mans. Més terra, més rentada. Arriba l'autobús. 

Espero a que puji tothom. Pujo l'última. Em quedo a l'escala de l'entrada. L'explico. No puc seure. No em puc arramblar a res. Tot l'embruto. No li sembla estranya la situació en la que em trobo? Tan avesats estan a la pluja?

On toco, on passo la mà, taco. Deixa un rastre. Em trec el mocador del cap i netejo el que puc. Em deixa prop de l'Hotel Nest Buen camino. Com puc arribo. He arribat el dia 18 i jo havia reservat  pel dia 19. Esperança en que hi hagi una habitació lliure avui.

El carrer està ple de gent. Altre cop no sé on parar a protegir-me. Arribo a l'hotel. No és aquell gran que jo em pensava. És un de petitó. Està tancat. 

Una nota avisa. Recepció és oberta tan sols a l'horari de recepció. Què vols dir amb això? He de buscar un lloc. He de trobar on quedar-me aquesta nit. Ràpid. Miro Maps. Quina forma tenen les avingudes que donen a l'estació de tren. 

Miro i remiro. Hotel México. És possible? Tenen habitacions? Està molt bé situat respecte a l'estació de tren. L'agafo. Sort saber el còdi de la targeta de crèdit. No és lluny.

A l'hotel sóc atesa. Encara deixo un reguitzell d'aigua i branquillons. Odio que els hotels no tinguin servei de bugaderia.  Prop hi ha una. M'ho confirma la recepcionista. 

A l'arribada a l'habitació deixo tot al terra. La motxilla està humida i prou. Tot l'interior està intacte. La llibreta de viatge només s'ha mullat un xic en un parell de fulls. Em dutxo i surto al carrer tal qual. En la bugaderia, molt petita, amb un passadís d'un parell de metres tan sols,  no hi cap ningú més. És com una gran quedada. Quatre o cinc persones per cada màquina. 

Aprofito una màquina lliure. Després d'uns minuts fico les sabatilles en una altra màquina. Com és que hi ha poques màquines treballant i tanta gent en la bugaderia? Hi ha famílies senceres. També hi ha renta mantes. Ocupen tot l'espai amb les maniobres de doblegar les mantes i els cobrellits. Que no feien aquestes feines pel de matí? 

Em sembla veure tres parelles fent això de doblar mantes. O és la mateixa parella que es multiplica? Estic gelada. Només porto la camisa blanca i la porta de la bugaderia és oberta. Tan és si la intento tancar. Amb tanta gent sortint i entrant estaria tota l'estona oberta.

Per acabar-ho d'arrodonir, una família de set o vuit joves seguits per un nen d'uns deu anys i per un home adult entren i es queden palplantats mirant les eixugadores. Són totes de la mateixa capacitat. On és la pregunta? Porten un peluix que cal s'eixugui. 

- I no podrien fer-ho a casa amb l'eixuga-cabells?
- No. És millor així - replica una de les joves. 

Encara s'estan uns minuts més xerrant. No els suporto. No suporto ningú. No semblen tenir ganes de marxar. De cop i volta la situació els avorreix i deixen estar el peluix fent voltes en una de les eixugadores programades per vint minuts. 

Poc a poc ha començar a marxar gent. Han marxat els renta mantes. Ha marxat una familia sencera amb totes les cosines. La meva rentadora acaba el programa i totes les eixugadores estan ocupades. El peluix s'atura. Ningú el rescata.

Amb tot, no m'he d'esperar gaire. Entra el nen de 10 anys sol i és capaç de treure el peluix de l'eixugadora. Aprofito l'eixugadora lliure que ningú reclama. Després d'una minutos d'estar fent voltes la meva roba una de les sabatilles és capaç d'obrir la porta. No sé que passa. Sóc incapaç d'engegar un altre cop l'eixugadora. Jo encara estic aturdida i no entenc que està passant.

M'ofego. M'equivoco. Maleeixo. No sé com tornar a engegar l'eixugadora. Canvio la roba de màquina i poso diners. Amb 10 minuts no n'hi ha prou. 


Torno a l'hotel. No em vull quedar a l'habitació. Encara estic a cent. Baixo a recepció i demano poder-me quedar una nit més. És possible? Si. Genial. Tinc un dia de marge. Canvi de plants. He de canviar els billets de tren. Trobar billets per a divendres, inici de vacances hagués sigut imposible. Trobar billets per dissabte, més probable. Només que pugui he d'anular la resserva de l'altre hotel. 

L'estació és massa lluny per anar amb sclops. Encara plou molt. Hagués tornat tota mullada. Baixo al restaurant molt prop d'aquí, el 591 Sushi. Cuina japonesa-venezolana. Demano maki i amanida de wakame. M'omplo amb el wakame. Em pensava que tenia més gana ja que des de el vi de les dues al El Descanso no havia menjat res. Música de fons: cumbia. Un xic car. Poca idea de menjar japones.

Torno a la meva habitació a l'Hotel México. No aguanto i m'enllito.