dissabte, 29 d’agost del 2020

Cahiers










Fa un parell d'anys redescobrí la mesura B6 en els cuaderns, tan per a diari com per a l'agenda. Aquesta re-troballa em va entusiasmar tant que, de cop, no volia saber res de la mesura 21 x 11 cm. característica dels cuadernets utilitzats amb  la Midori Traveler's Notebook (ara Traveler's Company), que tant m'agradava fins llavors.

Diferents marques en tenen una variant dels seus cuaders en aquestes mesures i és molt habitual en versions d'agendes:

Mr. Wonderful
Finocam
Paper Blanks
Moleskine









Pero la mesura B6 que vaig trovar d'allò més escaient per a portar-la a sobre no va ser l'ideal per a una nova necessitat en agendes que va sorgir en mi.

Havent utilitzat la página gran, un B6 em semblava massa petit. L'Agenda semana vista estaba bé pero no era el que volia i els dietaris, una página dia, no m'han agradat mai. 

Aixi que l'agenda ha estat durant dos anys ficada en un cuadern Moleskine A5 i el diari en els cuaderns B6, un munt, que vaig adquirir a conseqüència d'aquella estranya epifanía.


Durant els mesos aquests últims que tothom ha patit l'avorriment no es va presentar. Un llistat amè de feines a fer no em va privar de navegar per internet cercant tutorials aptes per a les meves habilitats.

Una feina que m'abelleix aprendre és l'encuadernació. Però l'ús del pegament sempre m'ha tirat enrera. El pegament i jo no som bons amics.

Pero hi ha d'altres menes d'encuadernació, sense pegament, i adaptebles totes a poder encuadernar les llibretetes utilitzades amb el sistema Traveler's.

Puc retomar els meus preciosos cuadernets, cosits o grapats, i després, agrupar-los en fantasioses encuadernacions!


de Yoyscrap



Aquest matí he anat fins a un dels multipreus que més material escolar hi tenen a la ciutat i he comprat un parell de cuadernets d'espiral amb cuadricula 5x5mm. a fi d'aprofitar els fulls i fer-me llibretetes a dojo. 

Friso per acabar la tanda de polseres teixides i encetar aquesta nova tasca.








divendres, 28 d’agost del 2020

Tormenta










Fora hi ha una tormenta.  
D'aquestes tormentes descarriades, de les que descarreguen així, a la babalà. 


Els llàmps i el trons hi són. 
Les veïnes del número 28 xisclen  com post-púbers uniformades. 
Si sabessín el fàstic que em provoquen.

Però no vull pensar en les estúpides xiscleres  del 28. Els mals veïns són com els parents narcisistes: et xuclen l'energía, alimentant-se del teu malestar.

Ahir vaig cobrar la meva primera pensió.
Va ser com tranquilitzador.
Em feia por que, després de jubilar-me, entre la última nómina i la primera pensió hi hagués  més de tres mesos. 
Ja saps, paranoies del tipus:
Quí es jubila en ple estiu, havent de cobrar la pensió a l'agost? Un mes totalment inútil, administrativament parlant.

Cobrar la primera pensió m'ha tranquil·litzat perque significa que tots els tràmits es van fer bé. Que no va quedar cap paperassa per emplenar, cap signatura per signar.

Comprovo l'ingrés al compte bancari. Respecte a la nòmina guanyo. 

Una de les informacions que els polítics obliden, bé no poden oblidar perquè cap ni un ha treballat a la seva vida, és que per anar a treballar necessites diners.

Diners per a la roba adecuada, diners per el transport públic, diners per a la cangur, diners per a l'esmorzar, diners per el cotxe en cas de traballar en una zona on no arrivi el transport públic...

Entre un 10% i un 15% de la teva nómina va a les despeses de "servidumbre". És a dir, aquelles despeses obligatòries que el treballador hi té només pel fet d'anar a treballar.


I només pel fet de no treballar ja he guanyat un 10% de la meva nómina.

Aquest matí, amb aquest 10% m'he fet un petit regal, 





Es possible que el proper any conviï novament el tipus d'agenda. Vull tenir, abanss del novembre, material per a poder-la guarnir.










dijous, 27 d’agost del 2020

Insomni



Ja està. Ja no puc dormir. 
M'he despertat cap a les tres i ja no he pogut tornar a dormir. 

He somrigut quan mirava l'hora. Habitualment, cap a les tres, és l'hora a la que hi vaig a dormir. Sempre ha sigut així. Sempre m'ha fet tanta por ser despertada un cop agafava la son que marxo a dormir un cop estic segura que tothom ja ha parat de fer soroll. I el que era un hàbit natural en mi, no dormir-me fins tard, gairebé és una obligació.

Pero anit, abans de les dotze, era incapaç de mantener els ull oberts. No és que volgués dormir. Només volia tancar el ulls. He pensat que, potser, al meu cos no li importaría anar a dormir abans. 




No ha sigut una bona pensada. Massa anys anant a dormir passades les dues de la matinada.

He intentat entretenir-me amb Instagram, però l'aplicació em té bloquejada, i no puc donar "likes" ni fer comentaris ni res.  Ja porto aixi una setmana. 

He intentat no pensar en les coses que em preocupen. O que no em preocupen. En l'urgentíssim tall de cabell, per exemple. 


Ali MacGraw
Sobrevivent nata. Una dona preciosa.

 Havia pensat deixar-me llarg el cabell. No tan llarg com  fa 12 anys pero si prou com per a poder portar un passador o un mocador i que quedés bonic. 

Hi vaig pel carrer i  hi veig com moltes dones es deixen crèixer els cabells tot mostrant les seves canes, orgulloses d'haver sobreviscut.

Jo, ara, el tinc una llargària que m'agrada molt. Només que pensava en l'acabament de l'estiu, deixant el cabell anar, al vent, llarguerut. 



Però des de fa unes tres setmanes, el cabell em cau. Em cau molt. Moltíssim. 
S'enganxa als dits i tota l'estona m'he de treure cabells de les mans quan treballo amb les polseretes. Hi és pressent quan estic al Mercat i lligo polseretes als meus clients. Quan menjo hi són dins de la boca. Mentrestant preparo el dinar he d'anar dos o tres cops a rentar-me. 

I la dutxa? Lo de la dutxa no té nom.

Fa vint anys vaig tenir una companya de pis, la Raquel, que li passava exactament el mateix i era fastigòs. 

Jo em pensava que amb els meus cabells no em faria tan de fàstic, però m'ho fa.


Com que a final de maig vaig patir una dermatitis que va afectar al cap, el cuir cabellut només, que fins i tot em van medicar, em plantejà no fos un rebrot. Però no.

Em miro les ungles, fortes com urpes.
Em miro la pell, sense escamacions. 
Em miro els ulls, molt nets.

Llavors, què carai passa?

Serà el xampú?   Té un xampú tan de poder?


P.d.: No vull fer com una companya de feina, que va estar-se batallant contra la caiguda del cabell anys i anys i que fins que no s'els va tallar no li van parar de caure. Va recuperar les clarianes i tot.








diumenge, 16 d’agost del 2020

Els nous començaments







Són estranys els començaments. 

Es pot començar un nou curs, allà cap el setembre.

Es pot començar una nova vida, quan et cases.  O quan no et cases pero marxes de casa dels pares.

Pots començar a caminar i acabar al Mont del Fat tot perdent un dit i el teu preciòs anell.

Jo, en els últims mesos, em  pensava que, un cop jubilada, començaria una nova vida, que quelcom en mi canviaria, que ho notaria. 

Pero va resultar que no. No he notat res de diferent. Encara em noto con si estés de vacances.


En teoria la jubilació era per al 23 de setembre. Quin sentit tenia jubilar-me  abans si a l'estiu no es pot anar enlloc i jo, durant aquestes setmanes, mantinc una parada en un dels  Mercats d'Art de la provincia?


Del llibre d'Andrea Bergarec "Yo viajo sola"



I de quina manera es  pot començar una nova etapa de la teva vida? Doncs, viatjant.

Planificar, durant anys, quin viatge faria, com aconseguiria els diners necessaris, m'ocupà algunes tardes.

Faria la Via Francígena des de Canterbury fins a Roma?

O potser millor agafar la bici i fer la EuroVelo 6   des de l'Atlàntic fins al Mar Negre?

L'Interrail?

Tan és, perquè les circumstàncies han tirat per terra els projectes d'aquesta mena que no només hi tenia jo, sino tothom.




No em vull  fer mala sang. 

No sóc negativa. Només constato un fet. 

Viatjar ara, vagis on vagis, està limitat no pas per l'incomoditat de les mesures higièniques, sino perque, en qualsevol moment, et pots trobar atrapat en una localitat que no és casa teva, havent de pagar una habitació d'hotel, o d'hostal, pel dret a mirar les taques del sostre.

El viatge d'inauguració de la jubilació pot esperar.

He esperat 46 anys a jubilar-me. Què són uns mesos?