Són estranys els començaments.
Es pot començar un nou curs, allà cap el setembre.
Es pot començar una nova vida, quan et cases. O quan no et cases pero marxes de casa dels pares.
Pots començar a caminar i acabar al Mont del Fat tot perdent un dit i el teu preciòs anell.
Jo, en els últims mesos, em pensava que, un cop jubilada, començaria una nova vida, que quelcom en mi canviaria, que ho notaria.
Pero va resultar que no. No he notat res de diferent. Encara em noto con si estés de vacances.
En teoria la jubilació era per al 23 de setembre. Quin sentit tenia jubilar-me abans si a l'estiu no es pot anar enlloc i jo, durant aquestes setmanes, mantinc una parada en un dels Mercats d'Art de la provincia?
 |
| Del llibre d'Andrea Bergarec "Yo viajo sola" |
I de quina manera es pot començar una nova etapa de la teva vida? Doncs, viatjant.
Planificar, durant anys, quin viatge faria, com aconseguiria els diners necessaris, m'ocupà algunes tardes.
Faria la Via Francígena des de Canterbury fins a Roma?
O potser millor agafar la bici i fer la EuroVelo 6 des de l'Atlàntic fins al Mar Negre?
L'Interrail?
Tan és, perquè les circumstàncies han tirat per terra els projectes d'aquesta mena que no només hi tenia jo, sino tothom.
No em vull fer mala sang.
No sóc negativa. Només constato un fet.
Viatjar ara, vagis on vagis, està limitat no pas per l'incomoditat de les mesures higièniques, sino perque, en qualsevol moment, et pots trobar atrapat en una localitat que no és casa teva, havent de pagar una habitació d'hotel, o d'hostal, pel dret a mirar les taques del sostre.
El viatge d'inauguració de la jubilació pot esperar.
He esperat 46 anys a jubilar-me. Què són uns mesos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada