Insomni

Ja està. Ja no puc dormir. 

M'he despertat cap a les tres i ja no he pogut tornar a dormir. 

He somrigut quan mirava l'hora. Habitualment, cap a les tres, és l'hora a la que hi vaig a dormir. Sempre ha sigut així. Sempre m'ha fet tanta por ser despertada un cop agafava la son que marxo a dormir un cop estic segura que tothom ja ha parat de fer soroll. I el que era un hàbit natural en mi, no dormir-me fins tard, gairebé és una obligació.

Pero anit, abans de les dotze, era incapaç de mantener els ull oberts. No és que volgués dormir. Només volia tancar el ulls. He pensat que, potser, al meu cos no li importaría anar a dormir abans. 

No ha sigut una bona pensada. Massa anys anant a dormir passades les dues de la matinada.

He intentat entretenir-me amb Instagram, però l'aplicació em té bloquejada, i no puc donar "likes" ni fer comentaris ni res.  Ja porto aixi una setmana. 

He intentat no pensar en les coses que em preocupen. O que no em preocupen. En l'urgentíssim tall de cabell, per exemple. 

Ali MacGraw

Sobrevivent nata. Una dona preciosa.

 Havia pensat deixar-me llarg el cabell. No tan llarg com  fa 12 anys pero si prou com per a poder portar un passador o un mocador i que quedés bonic. 

Hi vaig pel carrer i  hi veig com moltes dones es deixen crèixer els cabells tot mostrant les seves canes, orgulloses d'haver sobreviscut.

Jo, ara, el tinc una llargària que m'agrada molt. Només que pensava en l'acabament de l'estiu, deixant el cabell anar, al vent, llarguerut. 

Però des de fa unes tres setmanes, el cabell em cau. Em cau molt. Moltíssim. 

S'enganxa als dits i tota l'estona m'he de treure cabells de les mans quan treballo amb les polseretes. Hi és pressent quan estic al Mercat i lligo polseretes als meus clients. Quan menjo hi són dins de la boca. Mentrestant preparo el dinar he d'anar dos o tres cops a rentar-me. 

I la dutxa? Lo de la dutxa no té nom.

Fa vint anys vaig tenir una companya de pis, la Raquel, que li passava exactament el mateix i era fastigòs. 

Jo em pensava que amb els meus cabells no em faria tan de fàstic, però m'ho fa.

Com que a final de maig vaig patir una dermatitis que va afectar al cap, el cuir cabellut només, que fins i tot em van medicar, em plantejà no fos un rebrot. Però no.

Em miro les ungles, fortes com urpes.

Em miro la pell, sense escamacions. 

Em miro els ulls, molt nets.

Llavors, què carai passa?

Serà el xampú?   Té un xampú tan de poder?

P.d.: No vull fer com una companya de feina, que va estar-se batallant contra la caiguda del cabell anys i anys i que fins que no s'els va tallar no li van parar de caure. Va recuperar les clarianes i tot.