Fora hi ha una tormenta.
D'aquestes tormentes descarriades, de les que descarreguen així, a la babalà.
Els llàmps i el trons hi són.
Les veïnes del número 28 xisclen com post-púbers uniformades.
Si sabessín el fàstic que em provoquen.
Però no vull pensar en les estúpides xiscleres del 28. Els mals veïns són com els parents narcisistes: et xuclen l'energía, alimentant-se del teu malestar.
Ahir vaig cobrar la meva primera pensió.
Va ser com tranquilitzador.
Em feia por que, després de jubilar-me, entre la última nómina i la primera pensió hi hagués més de tres mesos.
Ja saps, paranoies del tipus:
Quí es jubila en ple estiu, havent de cobrar la pensió a l'agost? Un mes totalment inútil, administrativament parlant.
Cobrar la primera pensió m'ha tranquil·litzat perque significa que tots els tràmits es van fer bé. Que no va quedar cap paperassa per emplenar, cap signatura per signar.
Comprovo l'ingrés al compte bancari. Respecte a la nòmina guanyo.
Una de les informacions que els polítics obliden, bé no poden oblidar perquè cap ni un ha treballat a la seva vida, és que per anar a treballar necessites diners.
Diners per a la roba adecuada, diners per el transport públic, diners per a la cangur, diners per a l'esmorzar, diners per el cotxe en cas de traballar en una zona on no arrivi el transport públic...
Entre un 10% i un 15% de la teva nómina va a les despeses de "servidumbre". És a dir, aquelles despeses obligatòries que el treballador hi té només pel fet d'anar a treballar.
I només pel fet de no treballar ja he guanyat un 10% de la meva nómina.
Aquest matí, amb aquest 10% m'he fet un petit regal,
Es possible que el proper any conviï novament el tipus d'agenda. Vull tenir, abanss del novembre, material per a poder-la guarnir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada