Roba sobrera

 

Quan em vaig jubilar vaig netejar el meu armari. No sé si sóc l'única persona que tenia a l'armari roba per anar a treballar. 

Tothom  entén que un mecànic utilitza granotes al taller on treballa i no va amb aquesta granota al dinar del diumenge a casa dels pares. Tothom entén que un auxiliar de vol no es posaria a rentar el cotxe amb l'uniforme de treballar. 

Amb aquesta mentalitat jo havia acumulat roba adient per a la feina que, un cop jubilada, vaig eliminar de l'armari. No tota. Cinc o sis peces es van quedar pensant en utilitzar-les com una especia d'uniforme  si  tornava a la facultat o alguna altra activitat pública. 

És molt molt penós haver d'anar a una quedada per a prendre un café i només tenir neta la roba de fer el Camí de sant Jaume. 

Amb aquesta confiança he gaudit d'un armari net de roba no necessària en el que cada cop que entrava una peça havia de sortir una. 

Una camisa entra, una camisa surt.

Un pantaló entra, un pantaló surt. 

Una norma senzilla i efectiva. A l'any 2025 la necessitat va canviar. Necessitava que si una peça entrava, dues peces havien de sortir. 

Mentrestant mantenia un costum adquirit dels anys de necessitat, el costum de adobar i apedaçar un cop i un altre la roba amb la que em sento còmoda. 

Ha sigut aquest any, al gener, quan ho he vist. L'armari necessitava una altra neteja. Comprar un pantaló i llençar dos ja no era vàlid. A la tornada del Camí de sant Jaume el meu cos havia canviat. I necessitava roba diferent. 

La cosa és que ja fa sis anys que m'he jubilat. La roba salvada llavors, molta, encara no l'havia utilitzat. Els conjunts de punt, els pantalons de vestir, les jaquetes no esportives, els jerseis, tot portava sis anys esperant tenir utilitat i ara el meu cos està rebutjant tota aquesta roba. 

He demanat ajut a una amistat i aquesta m'ha salvat. Dol llençar roba en bon estat, roba que guardaves com si fos una inversió. 

Al febrer, amb la pujada de temperatura, em va urgir renovar el vestuari. El cos estava com inflat. Havia perdut pes, ho notava, però la  roba semblava que petaria. Només m'acomodava amb les pantalons de xandall.

Ja no em servia llençar dos pantalons malmesos cada cop que comprava un de nou. Perquè ja no em quedaven  pantalons malmesos. 

Bueno si. La cosa és que tots els pantalons malmesos eren cosits i recosits seguint l'esperit del boro, una estètica que em fascina, com si hagués sigut adicta al grunge.

Aquesta urgencia de desfer-me de roba vella la he pogut solucionar gràcies a l'ajut d'una amistat. 

Un costum que tinc, fruit de la por a no trobar roba de la meva talla, és comprar dos o tres peces encara que només necessiti una. Quan vaig a les botigues de talla gran, les poques que hi ha, em trobo que la talla 48 és la primera en desaparèixer. Així, des de que em vaig engraixar fa trenta anys, quan una roba que m'esqueia comprava dos o tres més. Aquesta roba de més és la que estic "llençant" ara.