20/11/2025
08:00 Santarem. Aixecada.
Dutxa. Què complicat és dutxar-se en aquest lloc. La porta del lavabo té la maneta trancada i és millor no tocar-la perquè cau. La carxofa de la dutxa va pitjor que la de casa meva. Està net.
Baixo a esmorzar. Pa de motlle amb formatge i presunto, tea. Em quedo amb ganes però no em vull quedar més temps.
09:00 Vaig cap a l'estació. Ara tot fa baixada. No vull còrrer. Les pedres no rellisquen però al terra hi ha una munió de fulles d'arbres molles per la pluja. Poca gent pel carrer. A la plaça central, els testimonis de Jehovà ja estan.
09:57 Pujo a un tren més perquè coincideix amb l'hora que perquè hagi entès res. Pregunto a dos passatgers i em diuen que si, que aquell tren no va direcció Lisboa. Aquest costum de dir d'on venen els trens abans de dir cap on van és frustant. Només vaig fins a Haro de Miranda.
10:10 Haro de Miranda. Baixo del tren i sóc l'única passatgera. Passo per una estructura metal·lica, relliscosa, fins a l'altre costat. Encara falten 3.5 km. fins a Azumhaga. Entro en una cafeteria prop de l'estació en l'avinguda que uneix el poble amb l'estació. Puc anar al lavabo. Trec els bastons de la motxilla i em preparo per a caminar.
10:30 Seguint les instruccions del Maps arribo fins a la rua de (no he anotat el nom) i tot sembla anar bé. Un camí de pagès. Però allò no és cap rua. És un camí rural no utilitzat fa temps. Em fa gràcia i continuo. Ara m'adono que ha sigut molt arriscat. Al camí podrien haver tolls insalvables i jo trobar-me obligada a recular. Continuo molt lenta. Fa molt de sol. El fred no em molesta i vaig en màniga curta caminant sense problemes.
11:20 Teixetas. Una agrupació de cases al final d'aquest camí. Sembla una gran explotació agrícola. Jo continuo endavant tal com indica Maps. Cap senyal ho prohibeix. Es nota que només utilitzen aquell camí els de l'explotació agrícola. Al final en trobo una reixa, com tancant el camí, excepte una petita morta a un costat. Faig un senyal d'adeu al possible operari que estarà vigilant.
Més enllà continua el camí que torna a ser feréstec a trams però ja no està abandonat. Una furgoneta ve cap a mí i de cop i volta fa mitja volta. Han vingut a comprovar que no sóc cap perill o ha sigut casualitat?
Per fi s'ha acabat el senderi aquest. Trobo la carretera comarcal. Uns plafons indiquen que estic al Camí de sant Jaume. També avisa que és una ruta eqüestre. Dubto què fer. Consulto al Maps. Consulto l'aplicació de Gronze. I mentrestant medito què fer, una senyora atura el seu cotxe.
- Good morning.
- Bon dia - li contesto.
- Et puc ajudar?
I és així com encetem una conversa que decideix per mi. Odio aquestes trobades. Jo, que m'havia plantejat aquedar-me a Azunhaga, per això de què ja havia caminat 3,5 km. i fer demà els 7,5 km. des de Azunhaga fins a Golegâ ara em trobo caminant per la carretera i pregant per ser capaç d'arribar a Golegâ abans es faci de nit.
12:00 Inicio el camí per la carretera comarcal sense vials laterals. Molt incòmoda. Els cotxes m'esquiven. Trobo un conjunt de cases: Capella de ..... Hi tenen habitacions a 90 € Enlloc hi ha mostres d'un lavabo i m'estic fent pipi.
Metres enllà un conjunt monumental. Són unes bodegues gegantines. També hi ha cavalls. Arreu es veuen plaques en forma de cavalls. Tampoc és un lloc amb indicis de poder passar pel lavabo. Continuo per la carretera i poc després em trobo l'entrada al que és descrit com "Camí alternatiu". Què bé, em treurà de la carretera. Un cartell gegantí avisa:
Strada
sumerga
Ni el miro. Només vull fer pipi. Ja he mullat els pantalons. No m'allunyo gaire. No hi ha arbres. No hi ha matolls. Res et protegeix de les mirades dels conductors que passen per la carretera. M'he oblidat del cartell i continuo camí enllà, tan contenta de no anar per la carretera, fins que em trobo un veritable aiguamoll imposible de saltar.
Tornant a a carretera rummio com deixar una nota advertint el que passa. Un cop a l'entrada torno a llegir el cartell: Strada sumerga. Està bé, és un defecte no acabar de llegir els cartells.
14:55 Per fi! Ja hi sóc a Golegâ. Quin poble més petito. Quines cases, una rere l'altra, amb amos poderosos. Golegâ es diu la capital del cavall. És a tot arreu.
El que no és és l'alberg que diu Gronze. No el trobo. Cap cartell. Cap placa. Una senyora em diu que cal trucar a la porta del costat. Ningú respon. Començo a desesperar-me. He estat més de mitja hora intentant localitzar aquest alberg i ara ningú respon.
16:30 Estic en la carísima habitació de l'hotel Casa do Largo. Quan he arribat a aquest hotel ningú contestava. M'he quedat palplantada davant de la porta sense saber què fer. Per la vorera venia una senyora i m'ha preguntat si em volia quedar. S'ha sorprès. En mitja hora seria de nit i trobar un taxi en aquell poble tan petit se'm feia difícil.
17:30 Escric i miro videos. Espero l'hora de sopar.
19:15 Surto a sopar. Hi ha una usuària de Gronze que recomana Café O Estribo, un asador, i al Maps el marca com el més econòmic. Al carrer ja no hi ha ningú. Un cotxe alenteix el pas prop meu. Més endavant m'ho torno a trobar i torna a alentir el pas.
El Café O Estribo és un asador. Al fons hi ha una màquina vertical rostint uns quants animalons. Entro perquè he vist en una taula uns senyors sopant. Hi ha una dotzena d'homes. La mestressa és l'única dona. Malhumorada fa veure que no m'entenc, Jo tampoc entenc perquè algú l'ha recomanat tant. Només entrar tothom ha callat. Canto més que un marcià en misa.
He sortit a sopar. No he cercat una botiga on comprar menjar. Demà aniré amb més atenció. Acabo en Bodega Ribatejarza on, si, hi ha taules i una cambrera que només entrar ja m'està atenent. És un d'aquesrs restaurants que et posen entrants sense tu demanar-ho. Demano una daurada a la planxa perquè és un dels pocs plants que serveixen amb verdura bullida. Pago amb targeta. Ja miraré d'aquí uns dies en quan m'ha sortit la broma. Abans de les nou ja sóc a l'hotel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada