Dia 08/11/2017
Ferreries - Gonzar
07:30 h Desesperada per la nit tan dolenta. Estic enfadada amb els companys d'habitació i enfadada amb mi per no haver sabut damanar una habitación més privada, ja que tenien, m'aixeco i surto encara adolorida del dia anterior.
Minuts més tard el grup de polis m'adelanta. Els dic:
- Que vaya bien las maniobras.
- Gracias.- Me reponden.
08:45 h Camino molt lenta, com si tot fos pujada. Avui tot ha sigut pujada per a mi.
No sé a quina hora em vaig enganxar a un matrimoni, tot conjuntat ells, de Cordoba, que feien el seu camí número 14.
Nota: Ella, amb l'experiència dels 14 camins, m'explica un dels truquis per a no desesperar-se amb les calçes. Comprar-les del Primark, que surten a 0,65 € la peça i ni tan sols rentar-les. Llençar-les directament. Penso en el munt de calçes a les vores del camí i no m'acaba d'agradar el truqui.
M'enganxo, per tonteria, I començo a anar més ràpid. Penso: millor, perquè anava molt lenta. Tot anava bé, fins l'entrada a Portomarin que hi ha tres entrades, totes dolentes. La de la dreta, amb una carretera empinada d'infart, la de l'esquerra, llargueruda, i la del centre perillosa per un tram, el del final.
Diu el senyor que la del mig. Pensava que em matava. He baixat arrossegant-me pel terra.
10:55 h Bar Espanya, un fosc bar, m'ofereix un café llet generòs i un biscuit bo. Però com que la tele estava posada marxo al final del bar, on no hi ha tele.
Decideixo que no vull continuar amb aquests dos, reaccionaris, i quan surto al carrer, com que encara són visibles, decideixo entrar en un altre bar i prendre un vi. M'ho mereixo. Faig temps esperant no tornar-los a trobar.
13:30 h Després de caminar de forma penosa, arrossegant els peus arrivo a Toxibo on hi ha unes taules de pedra i uns seients. Trec l'aigua, la xocolata i els fruits secs. He d'arrivar com sigui a Gonzar.
15:00 h aprox Arrivo a Gonzar i sóc la primera en tota l'habitació. Avui he xerrat molt amb gent que no m'interesava.
Espero l'eixugadora i quan estigui marxo a sopar. A les sis, és el tercer dia que dino/sopo a la mateixa hora.
Poc després d'instalar-me arriva una família. Pares i una filla jove, adolescent, que escullen el racó del fons. La xiqueta està tocada. Pel que sembla un esginx al turmell la fa patir. Aviat l'habitació fa olor a eucalipto provinent del Vicks VapoRub que l'extès a fi de baixar la inflamació.
Són de València i han fet una "promesa". Sarria a Santiago en només tres dies? Però la noia no pot caminar. Només porten una motxilla petita amb aigua. La resta de l'equipatge ho fan portar en transport públic. L'autocar que fa la ruta deixa les motxiles on els diguin. L'alberg de Gonzar és a peu de carretera.
Mentrestant espero l'eixugadora passa quecom estrany. Entra una dona jove. Demana ajut a la cuidadora de l'alberg. s'ha de treure la capa per a la pluja, ràpid, si us plau! Necessita anar a lavabo, si us plau! No pot entrar amb la motxilla i la motxilla no es pot treure amb la capa damunt. Tremola. Està morta de por.
- És que s'enfada molt - explica.
Quan encara és dins del lavabo apareix ell. Golpeja furibund el vidre de l'entrada. Xiscla i maleeix com un posses. Mentrestant ajudem a tornar a posar la motxilla i la capa per a la pluja li preguntem si vol que truquan a la policía. La guardiana de l'alberg ha tingut la precaució de tancar la porta d'entrada amb clau. Però tota la façana és de vidre i només una pedrota pot trencar el vidre de la porta.
Ah! - gemeix.
Tota l'escena sembla talment que hi sóc dintre de la peli "El resplandor". Jo ja començo a marcar el número d'emergències quan la jove em demana que no ho faci. Li pregunto:
- És el teu nuvi? el teu marit?
- No. Només anem junt fent El Camí - em respòn.
No valoro. No vull valorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada