2024 Japó: dia 17 adéu Tokyo

 

20/11/2024

Matí lliure. M'aixeco bé i passo pel lavabo. Això está bé perquè no vull anar acumulada. Després una dutxa i em vesteixo amb la roba que havia deixat preparad ahir per la nit. Tot va bé. Tot va com ha d'anar. Agafo les maletes i la roba i quan surto em distrec i au! la targeta de l'habitació dintre. 

Les netejadores hi eren al costat. M'he distret per voler-les saludar? O m'hagués deixat la clau dintre igualment? Després que vingués la recepcionista i agafes la targeta de dins l'habitació baixo a recepció on ja hi ha uns companys quan tot just havien deixat les maletes. Coi, com pesen!

Em demanen que enviï 50 euros de despeses de taxo a Jaume per Bizum i ho faig encantada perquè em va salvar d'una bona. 

Agafo el metre fins a la papereria Sekuido. Hi ha un metre que para tot just al davant. Compro un parell de coses. Espero que siguin importants. Un segell per a les signatures el que més. Quan vaig sortir de la botiga encara era aviat i em va abellir anar a veure la botiga MUJI prop d'allà. I és aquí on em vaig equivocar del tot. 

La botiga MUJI està al bell mig d'un centre comercial tan gran que està numerat: 1, 2, 3,... I començo a perdre'm. Són quarts d'una i ja jauria d'estar tornant cap a l'hotel.

Aquest centre comercial està tot just dalt de l'estació de Shinjuku. On he anat a parar? Em fico en un tren que em sembla que és. Però surto just a temps perquè  i sort que ho faig perquè allò m'hagués portat ves a saber on. Surto a les afores: hi ha quatre estacions i no trobo l'entrada que m'indica el Google Maps. En compte de tornar a la papereria i agafar allà el metre directe a l'hotel començo a fer voltes, tot perdent el temps. On coi són les entrades  al metro? L'una,   Coi!

Trobo l'entrada. Però això és un altre metro. Pregunto al guardia. Allà, al fons està el metro que he d'agafar. Perquè no ve la indicació des de l'entrada?

Pujo al metro que pertoca. 13:30 h. Envio un missatge. Estic al metre però arrivaré justets de temps. I és que, tot i que el Maps diu que són 12 minuts per a mi són 24. Jo sempre trigo el doble del que diu el Maps. 

Tot just aquí em vaig perdre el dia de la tornada. A una hora de agafar-ne el metre que em portaria a l'aeroport de Norita, allà estava jo, com gallina sense cap, fent voltes, per que el Google Maps no distingeix si ets dalt o baix.

Només em deia que ja estava on pertocava estar pero jo era dalt, a la plaça, sense veure on era l'entrada al metre..

Quan vaig arrivar a l'hotel estaven tots enfadadíssim però un con agafada la motxilla i la borsa vam arrivar al metro camí de l'aeroport a temps. El metre elevat fins a l'aeroport de Haneda.  Un últim regal de la ciutat de Tokyo, una preciosa visió del riu i de la bahia. 

El vol sortia cap a les 18:00 h. i l'embarcament va ser ràpiid. Però ja era de nit quan sortiem dels primers passos cap a la sala d'espera. Embarcament, pujada a l'avió. I que passa ara?

Són les 18:42 i l'avió encara no s'ha mogut. Que bé que ens hem pogut seure tots plegats. Pedro, després, ens va explicar que hi havia cua per a despegar i que ell, assegut  a la punta, veia a través de les finestres, com l'avió havia d'aturar-se sovint a fi de deixar passar d'altres avions. 

Menjar d'avió: amanida + peix i arròs amb salsa teriyaki + mouse + yogurt.

20:16 He acabat de sopar. Arribem a Beijin cap a les 22:00 h. finalment . Encara hi ha marge. Passi per el control. Problemes amb el passaport. 

He d'aprendre prou anglés com per a passar els aeroports.

Escaner de la motxilla:

- Senyora, porta unes tisores. Les ha d'ensenyar. - Li mostro, són tisores per a bebé, de les escolars. Poden passar. Quin ensurt. 

Anem fins on hem d'embarcar i fem niu allà. Hauria de fer més fred i no ho fa dins de l'aeroport, tot i ser de nit. Compra de café llet i croissant en l'Starbuch. 

Pago amb targeta per per això serveixen. Se'm cau to al terra. Estic molt maldestra. No vull fer res més. M'avorreixo. A l'una de la matinada embarquem tot i que l'avió surt una hora més tard. 

Com és que quedo adormida tan aviat? Ni tan sols recordo si es va enlairar o no. No era un son massa profund perquè recordo l'olor del menjar. Però havia d'estar molt adormida perquè no em van servir. Molt més tard, quan em vaig despertar l'avió era tot a les fosques i comprovant que no molestava aprofito per a veure una pel·lícula. 

No havia ni començat a veure la pel·lícula que unes mans apareixen davant meu: un dels auxiliars que em demana "Chiken o fish". Vaig demanar pollastre? L'hauria d'haver dit que res perquè havia estat amb l'estomac quixòs per culpa del cafellet i el croissant de l'aeroport.  Però no vaig saber dir que no i vaig menjar fideus amb alguna cosa per damunt que amb la foscor no es veia què era. 

La pel·lícula era la quarta d'una sèrie, GRU, em sembla. I va ser l'única cosa capaç de veure sencera. D'alguna manera, em marejo també als avions. Quan sobrevolàvem Europa i encara faltaven més de tres hores en van servir un segon dinar. Gairebé era una còpia de l'anterior, amb una amanida de patates que no vaig menjar perquè la patata era crua. Tot el viatge de nit, comprovant com fugiem del sol.