11/12/2025
M'aixeco i sé que no seguiré les instruccions de l'hospitalera d'aquest alberg, Sao Bento. Anar per l'ecovia no m'abelleix gens. Tres punts en contra:
- Hi ha tolls.
- Hi ha fang.
- No vull anar per camins per on no passa ningú.
El llit té un matalàs d'aquests de molles. Al meu cos no l'agraden els matalasos de molles perquè te la sensació de dormir sobre el terra.
L'objectiu d'avui és arribar a Vilanova de Cerveira i quedar-me a l'alberg Pausada de Joventude de Vilanova de cerveira. Tinc el carneet d'alberguista a descarregar al mòbil.
07:20 Aixecada. Durant la nit m'he aixecat un parell de vegades per a fer pipí i ara m'aixeco perquè el cos em demana no esperar. Dutxa.
08:00 Surto de l'alberg. Comprovo primer que no em deixi res. Només vaig estar a la cuïna. Amb tot ho he volgut comprovar. Tot jusst davant de l'Alberg Sao Bento hi ha la pastelaria Sao Bento. Els pobles ja to tenen això. Demano café llet i un brioche farcit de queixo i fiambre. La televisió està encesa i confirma la informació que al Maps m'ha dit. Hi ha vaga de transport.
08:20 Surto a la carretera. Hi ha una boira espesa que recomana anar per vials tranquils. Continuo pensant que si la carretera té vials d'un metre d'amplada per a mi n'hi ha prou. Em fan mal els peus i vaig arrossegant-los tota adolorida.
09:30 Hi ha una petita població a l'esquerra, Lashelas. La veritat és que cap a l'esquerra no hi ha res. La carretera va pegada a la via de tren, que va pegada a l'ecovia, que va pegat al Minho. Aquí encara és estuari. Triga un xic en ser riu.
Tocant la carretera m'havia trobat un Spar i tenia l'esperança de poder entrar al lavabo. Però l'Spar és això un supermecat normal. Miro si a Leshelas hi ha alguna cosa. Trobo un lloc que fan bolos artesanos. Serà una pastisseria?
Creuant la carretera pujo pel poble, sóc interrogada per una veïna i arribo on los bolos. És un xalet i tornant a mirar el Maps em trobo que fan pastissos d'aquests guarnits per encàrrec. Però la senyora interrogadora m'ha fet entendre que hi havia un lloc on prendre café.
Tornant enrera em trobo un local Sabores Nabuco. Res indica que sigui un bar o cafeteria. Fins i tot he entrat i només he vist un grup de senyores arreplegades al voltant d'una taula on no hi havia res damunt.
Quan marxava alguna de elles ha picat el vidre del finestral i m'ha fet tornar a entrar. La veritat és que ja no podia més i he entrat ràpidament al lavabo.
09:30 Sabores Nabuco. Café llet sols. Mentrestant estic allà entra un venedor ambulant. És gran i va cansat. Porta dos paraigües i és el primer que intenta vendre. Després tornà als farcells i treu un regitzell d'andròmines que intenta convèncer a les dames per a que li comprin. Miro les caixes dins de les bosses. Realment són andròmines.
M'ha vingut al cap la pel·lícula El Cebo on el personatge acusat de matar a les nenes és un venedor ambulant de frusleries com cistes pel cabell. M'agradaria poder dir que no conec aquesta tristor de la venda ambulant però a casa vam viure això durant un parell d'anys. La mare, embarassada, anant caminant, casa a casa, amb les seves enormes bosses de llenceria, les faixes. Quina, quina tristor hi ha en aquesta desesperació, després de haver caminat i que ningú compri.
Afortunadament quan ja estava a punt de sortir del local he vist que posaven segells. Ja tinc amb això el segon segell del dia.
Torno a la carretera seguint un carrer aparentment paral·lel a la carretera i que, poc a poc, fa baixada fins trobar-la. El Maps em suggereix continuar per un camí paral·lel fins després de trobar l'autovia. Però és un camí al camp i en la millor de les circumstàncies empedrat. Els descriptors dels camins a Portugal els descriuen com una tortura. Les llambordes no són planes, són lleugerament arrodonides. La carretera no és plana. El pas de tota mena de vehicles les fa com corbades i deixen els marges destrossats. Caminar per aquests vials és pitjor que caminar per camins de muntanya.
11:00 Pingo Doce de Gandarem. Qual el veig no li faig cas però seguint la bona pensada de que si veus un super cal aturar-se, només arribar al lavabo ja tenia ganes.
Un poc més tard de les 10:40 havia vist un tren. El mateix que havia agafat ahir. O sigui que si hi ha segons quins trens.
12:00 Vilanova de Cerveira. Dons si que he arribat aviat! Entro en la Pousada i em posen el segell. Em pregunten si vull deixar la motxilla perquè fins a dos quats de dos no obren. Els dic que no. Si al final no em quedo no vull haver de tornar per la motxilla. Molestar per a no res.
Surto i comprovo opcions. Avançar un poble? No hi ha Albergs fins a Valença. Puc llogar una habitació de un hotel? Encara sóc a temps de pujar al tren de les dotze?
12:10 Estació de tren. Hi ha un panell informatiu avisant que degut a la vaga del tren de les que que per allà va a les 12:20 no circula. Igualment jo vaig fins a l'andana 2 i espero. Quan a les 12:20 l'altaveu diu: "Senyores viatgerus... el tren de les 12:20 no passa" m'adono que no,. Avui em quedo en la Pousada de Joventude.
12:35 Marxo de l'estació. Busco un restaurant. Des de l'estació hi ha una ruta per arribar a un petit nucli urbà on, segons Maps, hi ha un munt de restaurants. Carregada amb la motxilla allà que hi vaig. Però si no feien descans setmanal feien tancament perquè és hivern.
El cas és que en Maps hi sortien un munt d'ofertes però jo em preguntava si eren restaurants o clubs o tavernes. Torno a mirar Maps i aquest cop pregunto per restaurants asiàtics. I n'hi ha un parell. Un, no massa lluny, a l'altra costat de la carretera es de Suschi i cap allà que hi vaig.
Tot pensant que les pecess de maki serien petites en comptes de demanar de 25 demano de 50 i em vaig deixar la meitat de menjar. Es van oferir a empaquetar per emportar però jo encara no sabia què faria i els vaig dir que no.
Ja eren passades les dos de la tarda. Al lloc aquest Pousada de la Juvertude farien chek-in.
14:20 Alberg. Demano l'habitació privada. Els comento que em vaig treure el carnet d'alberguista però cal descarregar-se l'aplicació i que no la havia descarregat per mandra. No em ve de gust tenir una altra aplicació que no utilitzaré fins ves a saber quan.
Li pregunto per la bugaderia i em diuen que no va amb monedes, que quan ho necessiti s'ho digui, pagui el 6 euros i ja està. No hi ha taula al dormitori i marxo a la sala en comú. Hi ha un munt de gent. D'on surt tanta gent. A banda d'un munt d'operaris amb les seves granotes blaves tacades, hi ha un munt de personal. Ja ha marxat l'equip de neteja. No hi ha hostes. Llavors perquè tanta persona?
A la sala comuna hi ha poques taules. Gairebé tot són sofàs i tauletes baixes. En el seu temps hi havia un porxo i finalment van tancar els vanos amb vidreres. Molt agradable. Pràctic.
Allà que hi sec, allà que començo a escriure. M'he adonat que en d'altres viatges em limitava a dir:
- Són les 10:30 i estic en...
Aquest cop volia que fos més diari a banda de dir on sóc i en quin alberg passo la nit. Gairebé ja estava acabant quan un dels homes, no sé si de la Pousada o dels contratístes, van començar a parlar per telèfon. Quina veu!
Estava en una altra sala i poc a poc va començar a passejar sortir d'on era i entra a la sala continua a la meva. Aquesta conversa no s'acabava mai. I ja el tenia entrant i sortir del porxo. Cada cop entrava més i sortia menys. El tenia damunt tota l'estona, fent voltes vora la taula on seia.
Jo que volia esperar un xic a que es carregues el mòbil perquè últimament sempre ho porto descarregat i comprar els billets de tren, em vaig veure empesa a marxar d'allà. Jo que m'havia instal·lat al porxo per tal de no estar al bell mig de les maniobres dels manetes. Quina ràbia. He estat buscant d'altres racons per a seure. Hi ha unes taules al menjador. No em va semblar gaire adient ja que uns que una quants cartells avien de quin són els espais d'ús dels hostes.
A l'habitació va passar el que em temia. Vaig estar tota l'estona mirant el mòbil, sense deixar que es carregués i vaig acabar enllitant-me.
18:00 M'aixeco a la recepció i li comento lo de la bugada. Resulta que la rentadora està a la cuina que està al mig de l'espai d'ús dels hostes. I a l'espai d'ús comú hi ha cuatre o cinc joves brasilers, dels que viuen a l'alberg sempre, fent-se de dinar, o potser el sopar. No m'havia canviat tot pensant que seria un lloc més íntim. Allà, a la cuina, despullant-me per tal de rentar la roba que portava i aquests joves entrant i sortint d'allà. De debò que he passat un mal tràngol.
I després resulta que no va l'eixugadora. De debó? Afortunadament la recepcionista entafora la roba en una bossa de plàstic i la porta a la bugaderia d'ús propi que tenen ells.
20:00 He intentat tornar a la sala comuna, a utilitzar les taules. Però el grup, ara molt més nombrós que abans, hi era allà i no em venia de gust, la veritat.
Torno a l'habitació, obro l'armari. És buit. Un tauló, a una bona alçada, em farà d'escribania. Arrossego la cadira i acabo el diari del dia. La balda de l'armari és prou llarga. No és còmoda però em fan el servei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada