2024 Japó: dia 7 Osaka

 

10/11/2024

Aixecada aviat un altre cop. Anada a Osaka. A la sortida de l'hotel creuem l'avinguda per davant nostre a l'alçada dels combini i continuem avinguda allà fins a arribar a l'estació de metro que ens enllaçarà amb el tren. 

Observo al plànol que tota aquesta zona està urbanitzada no aconseguint anar al camp realment. M'havia aixecat abans i m'havia arribat fins el combini Lawson on havia comprat un cook d'ou molt bo,  una xocolatina  i tea de llimona a la màquina. 

En l'últim moment, tot just quan sortíem, que no trobo la targeta de transport. On coi porto les coses?   Pujo a corre-cuita a l'habitació on buido el contingut de la borsa i localitzo ràpidament la targeta. Puc ser més molesta encara? Sortosament anavem bé de temps i vam arribar amb uns minuts de marge. 

A Osaka, com que era diumenge, no es veia molta gent pel carrer. Però només era una primera impressió. Conforme ens apropàvem al Castell augmentava la gent. A més, tot al voltant del Castell hi ha uns jardins preciosos aprofitats per esportistes que trotant ens avançaven.

Un senyor em saluda, ens saluda a tots,  preguntant per de  on érem. Contesto que de Barcelona, una de les poques ciutats que fora d'Espanya, la gent sap localitzar.  Em sap greu no estar-me més estona contestant les seves preguntes però jo no tinc idea d'anglès  i aquestes trobades casuals acaben tot fent preguntes en anglès que jo no sé contestar.

Famílies senceres hi eren allà, amb nens i gossets petits perquè vaig veure uns quants cartells vetant els gossos si no anaven en braços.  El Castell d'Osaka, del 1583, ha sigut reconstruït uns quants cops. L'última vegada, la reconstrucció és de 1997 on sols vam refer la part exterior dedicant la part interior a un museu on són exposades maquetes i diorames.

També hi ha un altar dedicat a Tayotami Hideyoshi. L'exterior, amb aquell fossar inmens,  navegable, els jardins... tot era molt bonic. La cua per pujar al castell semblava d'estar-se una hora i quan van suggerir no entrar  vam acceptar entusiastes. 

I és així com després d'una passejada ens vam adreçar cap a unes parades de menjar instal·lades als jardins. Jo em vaig demanar un mochi farcit d'azuki, aquesta massa feta amb azuki, una varietat de mongeta que es bull amb sucre. Anava guarnit amb una maduixa. També vaig demanar una xocolata que em recordava al Nestkuit. L'estoneta que vam estar va ser d'allò  més agradable. Després ens vam anar cap el barri de Shinsekai on es troba la torre de Tsutenkaku  on tampoc vam pujar. Pel que sembla, estàvem tots que passavem de les vistes.  La torre també és una reconstrucció de la que va existir creada al 1912 però la van modificar tant que gairebé no té res a veure. 

Ja que hi erem al barri de Shunekai calia aprofitar i menjar. Un altre cop. Aquesta vegada vam seure en una taula reservada uns minuts abans perquè és molt dificil trobar locals amb seients i menys encara amb prou lloc com per a que 11 persones hi puguin seure.

És un locat de menjar arrebossat presentat en un format divertit, punxat en una vareta de barbacoa.  El lloc, Kushiage, i és famós. Però és que tot el barri és una autèntica bojeria.  A banda de tots els locals plens a vesar hi eren els visitants: turistes de tots els colors, de totes les nacionalitats. Acolorit amb aparadors lluminosos, figures gegantines on nens daurats, figures de manga, en relleu, sobresortint per damunt de les façanes dels pisos de dalt. Cada local hi té la seva pròpia música i se sent  dalt i fort.  Encara més alt i fort són els crits dels anunciadors. Aquests personatges, amb vestits cridaners, cartrons on van impresos les ofertes del local que anuncien. Criden i canten sense parar tot anunciant els seus local, els seus productes. 

(No acabo d'anar bé dels budells. Doncs resulta que si, que vaig demanar toriyakis. No ho recordava. Poc després, camí de l'altre lloc, al metro vaig anar urgent al lavabo).

Cruspits els toriyakis ens vam aplegar i ens van adreçar cap al barri Den Den Town, el bell mig d'Osaka.  Si el de matí havia sigut una bojeria la tarda no es va quedar enrera. Ens va guiar fns al punt del pont des de on es veia el famós cartell del GlicoMan. Un cop allà ens va deixar lliures quedant en aquell mateix lloc cap a les 22:00 h. 

Jo vaig caminar pero no volia entrar enlloc. Fins que vaig veure un Daiso, una botiga dalt d'una altra botiga i entrant per la de baix. Un cartell a l'entrada de les escales mecàniques avisava que no hi havia lavabo. Bé, encara no el necessito. Eel cas és que Daiso si és el que prometen. Van caure bosses plegables, enganxines i potser uns bolis. 

També vaig entrar en la botiga Matsumoto Kiyoshi  on vaig comprar un munt de xocolatines i de galetes de xocolata. En el moment de pagar la caixera em demanar la moneda petita i jo vaig treure la moneda de la bossa i vaig deixar que ella la tragues de les meves mans obertes. Quan es necessita canvi, es necessita canvi.

Encara no anava apurada però tot buscant un lavabo vaig entrar en uns quants supers i no hi eren. Així que vaig anar al Donki i si, allà tenien, a la sisena planta. Només un lavabo i una cua llarguíssima  de gent esperant. Ja que hi era vam estar passejant per aquell pis ple de bosses i maletes. Els preus de les bosses no em van semblar tan econòmiques i no reconeixia gairebé cap marca excepte la Kippling.

Vet aquí que tenien productes kippling al mateix preu que el Corte Ingles. Peró tot era productes de rebaixes, models de fa tres o quatre temporades. Hi havia unes quantes bosses plegable temptadores i unes altres per el dia a dia. Cap ni una vaig comprar. 

Com que tenia gana i després d'haver-me perdut... bñe no estava perduda perquè sempre sabia on era el pont on haviem quedat però el Google Maps no m'acavaba de localitzar així que no sabia com guiar-me al lloc on volia anar. 

Un restaurant vegetarià em crida l'atenció. Entro i em diuen que cal pagar amb targeta. Un cop asseguda vet aquí que rebo un missatge de Jaume preguntant si estic sopant. I és que hi era al local i ni l'havia vist quan vaig entrar.  Ni a l'entrar ni quan vaig mirar al meu voltant després del primer missatge. Però hi eren allà, al fons. Va ser la mateixa cambrera la que em va oferir canviar-me de taula. Vam xerrar, jo amb la boca plena de menjar. Maleducada a tope. De què vam parlar? De tot i no res. 

Estàvem ja esgotats i vam optar per marxar abans d'hora. Ho vam agrair. Arribada a Kyoto. Bus 12. I dutxa reparadora.