Ja fa uns messos que hi vaig a nedar cap el vespre.
M'estic una estoneta, em dutxo, i torno a casa. Res d'especial.
Al començament d'anar a nedar, una pel·licula que em venia al cap era "El nedador" amb Burt Lancaster. És ben estranya aquesta peli. Mai vaig acabar d'entendre quina era la "moralina" si és que la tenia, i per què tan de simbolísme. Al cap i a la fi, només es tractava d'home que escolleix tornar a casa seva d'una manera diferent.
Ned Merill està en una festa a casa d'uns amics, en un chalet de les afores. El chalet te una piscina i aquest home, ja madur, en la plenitud encara, demana permis per a fer uns llargs. En comptes de fer els llargs i prou, s'entreté, divaga i rumia. Rumia que des de aquest chalet fins a casa seva hi ha un munt de chalets, tots amb piscina, tots a tocar els uns dels altres, i que si en volgues, podría tornar a casa nedant, com aquell que diu.
Per que aquesta és una pel·licula que ens fa pensar sobre la vanitat, sobre el narcisisme, sobre el declivi de la societat, sobre la vellesa.
A mesura que va avançant, conforme va recorrent les piscines, veiem a Burt Lancaster més cansat, més vell. I les piscines, cada cop més brutes, més descuidades. El temps també acompanya. Al començament és ple estiu. Aviat el vent bufa, els arbres groguejen, i comença a fer fred.
Encara ara, de tard en tard, hi pensó en aquesta peli. Hi pensó quan hi pensó en les meves forçes. Quan hi pensó en la meva vellesa. Quan hi pensó en la meva vanitat.
