divendres, 24 de juliol de 2020

Escriptori







Ningú està content. 

Jo estic com desubicada. 


Hi ha un llistat llarguerut de feines a fer durant aquest estiu   del  que, a dia 24, no he sigut capaç d'eliminar ni una sola de les tasques.

Només he fet aquelles tasques ineludibles, aquelles que havien de fer-se tan era la situació personal, com la renovació del carnet de conduir

Vaig ofegada. No arrivo. Les feinetes sorgeixen com fades entremaliades desviant-me del camí desitjat. 


He començat unes vacances per asempre més i vaig esgotadissima. 


Coses que si he fet i que no hi eren al llistat:

He començat a ordenar l'armari de la roba. Fa quatre anys l'armari va patir una super-mega neteja de roba y, des de llavor, ho tenia molt controlat. Però tan és com ho controlis, si no llences la roba que ja no utilitzes l'enrenou torna molt abans del que  et  pensaves.

He entaforat en una sola safata tots els segells, tintes, enganxines, tisores i pegament que havia estat comprant i acumulant durant anys per a utilizar-los en l'agenda i en el diari. s'està damunt l'escriptori, on sempre hauria de ser.

He reactivat els blogs que estaven oblidats. Fa vint anys vaig tenir el meu primer blog i, per a mi, et donen una llibertat que els altres llocs d'internet no et donen.








dimarts, 14 de juliol de 2020

Dona invisible





Ja fa anys que en sóc una dona invisible. 

A partir dels 40 les dones només som visibles per a malparlar-ne d'elles. 

Fòra d'això tot és menyspreu. Menyspreu per la seva feina, menyspreu pel seu físic, pel seu lloc. 

A la feina, la teva opinió no és considerada.

A la cua del supermercat, fas nossa.

No reclamis.

No demanis,

No consideris que tens cap dret. Ni a existir en tens dret.





Acudits masclistes com:

"Convio dona de 40 per dos de 20" encara els he  de sentir davant  meu, sense pudor, sense consideració, i sense poder contestar el que es mereixen: "I què en faries tú amb dos de 20,   si no tens ni per a començar"




Durant anys he sigut una dona invisible. pero ara resulta que començo el camí  cap a visibiltzació negativa. Comença el camí de la vellesa. Començo a entrar en aquell periòde en el que tots els homes es troben amb dret a insultar-te, a robar-te, a pegar-te, si els hi ve de gust, perquè  a qui li importa una vella?


dissabte, 4 de juliol de 2020

Puc esperar










Puc esperar. 

Si a l'any 2017 no m'hagués decidit a fer el Ponferrada-Santiago potser no podría esperar.

Si a l'any 2018 no hagués fet el Coimbra- Santiago potser no podría esperar.

Si a l'any 2019 no hagués intentat fer el Santander-Santiago i no l'hagués acabat, quedant-me a 110 km. a Vilalba, famolenca i molla fins a l'os, potser no podría esperar.

Pero com que he tingut el privilegi de poder fer el camí dos cops i mig, puc esperar. 




Hi ha gent que ho necessita i no pot esperar. Bé.

Hi ha gent que no li fa res fer el camí durant l'estiu. Bé.

Jo, ara mateix, crec que no ho necessito tant i mai faria el camí durant l'estiu. Puc esperar.