La vida s'en fot de tu

 

Dimarts 28

Torno a estar furiosa i no acabo d'entendre perquè. Així que per a alimentar aquest enuig m'he posat a mirar vídeos al Youtube sota l'enunciat "cosas que me gustan de España".

Els videos no es poden dir que siguin obra de genis però alguns destilen tendresa i bones intencions. Però d'altres són pura poca traça i fins i tot molt de ressentiment.

Així que m'he fet un llistat de estereotips a combatre per si de cas un dia d'aquest decideixo fer-ne un video:

1. La siesta es dormir. La siesta no és tancar una botiga a migdia per anar-hi a dinar. És veritat que fins i tot per a molts espanyols aquestes hores del migdia li poden significar un problema. Des de les dues hores d'oficines i immobiliàries fins a les quatre hores d'algunes botigues aquestes hores al migdia són problemàtiques. Hi ha gent que aprofita per a cites amb l'estètica o la perruqueria, el metge, classes per a adults,... però la majoria amb prou feina si arriba a casa, dina, porta la canalla al col·legi, es pren un café i de tornada a la feina. 

2. Es dina i es sopa molt tard. La gran mentida perquè a España no anem amb l'hora solar. La majoria dels països el seu horari coincideix amb l'hora solar però això no passa a Espanya. El Sol està en el seu zenit a les dues de la tarda. Es per això que quan diuen que dinem tard no és veritat perquè dinem al migdia solar.

Amb el sopar passa igual, sopem a les vuit hora solar.  Fa un segle, a España,  sopar es feia a les hores que molts, com jo diem "merienda-cena", un berenar massa tard per anomenar-ho així, i massa aviat per dir-li sopar. Amb el temps, el ressopó va desaparèixer i es va quedar amb el nom que te ara, "sopar". Un acte encara sagrat en gran part d'España, perquè en moltes llars és l'única hora en  que la família sencera es veu.

Els plans canvien

 

Diumenge 26

Divendres em vaig comprar una nova agenda, un recamvi C998 per a una agenda personal, també anomenades A.6. 

Són d'aquestes coses que em passen cada any, cap a final d'any. Una o tres agendes cauen fins que em decideixo a utilitzar una d'elles. 

Amb tot si hi ha un gust fix en mi: Per damunt de tot prefereixo les de setmana vista, amb tots els dies identics. I és aquí on rau el principal problema, a Espanya, tan a castellà com a català només s'editen agendes per a gent que viu de dilluns a divendres.

Les agendes no hi tenen dissabtes ni diumenges. Si vols fabricar-te un pla d'estudis amb la agenda no pots, un pla d'entrenament, no pots fer-ho amb una agenda, si ets una voluntària en una parroquia no hi ha lloc en les agenda per anotar que has de portar flors o quants convidats n'hi hauran per a dinar. Si treballes en mercats... simplement t'han de fer amb una agenda pàgina/dia.

Ha de remenear molt perquè tot i que diuen que són pàgina/dia  han d'especificar dissabtes i diumenges en página complerta. Estan els dietaris i la gent que treballa és el més utilitza.

Des de fa un parell d'anys utilitzo la marca Hobonichi, de la que m'agrada les mesures, el format, les pàgines adicionals, el pes, tot, tot, tot, excepte que només admet bolis de punta fina. I jo odio els bolis. Després d'aquests dos anys he trobat en un dels calaixos una ploma de punta fina que a la Hobonichi li complau. Potser a l'any 2024 serem bones amigues la meva agenda i jo.

Mentrestant repassava l'agenda, mentrestant netejava algunes pàgines, rellegia els plans antics. I m'ha fet replantejat la feina amb la bijuteria.

I es per això que he parat de teixir durant unes hores i he recollit el material, la rocalla Preciosa Ornela i la he canviat  per rocalla Toho que em permet utilitzar agulles un xic més gruixudes i mes enfilables. 

Mal de queixal

 

Dilluns  13

El mal de queixal no m'ha abandonat des de fa dos mesos. Després de la mort del pare els meus queixals, els que em quedaven, van començar a caure. M'aixecava pel de matí i una taca vermellosa hi era al coixí. Tot esmorsant em trobava amb un bocí de queixal. Dos o tres dies després un altre. I així.  Però el dolor va començar amb la mort de la mare. Hi ha dies que no. 

És estrany que no estigui tot el dia menjant. Quan el queixal em fa mal només que vull menjar. Però ara no. Potser un parell de dies he berenat dos cops. No em freno. Li dono al cos tot el que em demana. Vols gelats? vinga gelats. Vols pa amb mantega? Vinga pa amb mantega.

Diumenge 19

En què  moment vaig convertir una activitat lúdica  com la de fer polseres per a a canalla en una activitat macrofeixuga què m'esclavitza 1000 hores a l'any.?

El proper estiu no em quedarà una altra que pujar el preu de les polseres a fi de baixar les vendes.

El nou ordinador

 

Dijous 9

Com si fos uns resposta a una pregària no feta, l'ordinador de sobretaula que tinc ha decidit enmudir. El cas és que últimament m'era molt feixuc,, la torre ocupant bona part de la taula, amb la pantalla un xic alta.

Així que, ni tan sols he comprovat si es podia adobar, m'ha comprat un portàtil. Aquests ordinador, com passa amb d'altres andròmines,  ja no et costen la picossada de fa uns anys. Millor per a mi, que espero gaudir d'ell en aquests mesos. És el meu regal per a Cap d'Any.

La castanyada

 

dissabte nit

No hi ha manera. No entenc res del que diuen els meus companys de classe. Em quedo garratibada. Ni tan sols sóc capaç de distingir les seves salutacions. Com puc entendre què és el què em diuen, què és el què em pregunten?

Estic neguitosa per com m'ho puc fer amb la paperassa que ha de venir. La mort dels pares i el mal costum, vici, de no deixar les coses enllestides m'han provocat una espècie de dol. No ploro la seva mort. Ploro la feinada que han deixat rere seu. Hi ha uns habitatges amb inquilins. Aquesta gent necessita saber que en farem amb els pisos. Si hi fossin buits ... però hi ha gent dintre, amb dret a saber què serà de la seva vida. 

El pare, tossut, comprava a dojo, i ara ens toca a naltros parlar amb les finques, ser els dolents de tot plegat. Ens volia esclaus, als fills, i ho ha aconseguit. 

Amb la mort del pare vaig embogir i vaig tirar tot el que vaig poder baixar als contenidors de brossa. Això em va "animar" a desfer-me de andròmines meves acumulades durant anys a casa. 

Han passat uns mesos i les baixades de les meves andròmines a la brossa no avança. Així que he rumiat quins criteris puc seguir en la neteja d'andròmines. Molts han sigut. Per ara estic utilitzant aquest:

Si sé que no l'utilitzaria en un any s'ha de llençar.

Se que hi ha altres criteris, com el de "si té més de cinc anys sense utilizar-ho, fora" però llençaries un abric de llana només perquè fa més de cinc anys que a Tarragona no ha baixat la temperatura menys de 10 graus?

No és divertit. Pensava...

- Estàs mirant cap endavant. Llances el que saps que no utilitzaràs. On és el problema?

El problema és que porto com un segon dol. El dol pels meus pares, tot rumiant en què moment de la meva vida podria haver fet que tot no anés tan malament com va anar. I el dol pels meus objectes, un aixovar acumulat durant anys i anys que ara contemplo amb angúnia. 

Si demà no em despertés, qui seria el que ho llançaria tot? Cada llibre al que no he doblegat les puntes per amor a l'objecte. Les meves plomes. Els meus Maneki Neko. Tot seria llençat a la brossa. Potser sense la ràbia amb la que jo vaig llençar les andròmines del meu pare, però  el resultat seria el mateix.