2024 Japo: día 6 Kyoto

 

09/11/2024

03:00 Kyoto. M'aixeco i passo pel lavabo. Continuem amb els dies estranys. Com que m'havia allitat tan aviat un cop van passar les hores que tocaven em vaig aixecar i eren les tres de la matinada. Què fer? Provo amb un tea calent i un pastís però no funciona. Així que aprofito el temps tot anant a la bugaderia amb el cuadern de viatges.

La bugaderia ja estava ocupada i no sabria dir si era per a prendre's un café o simplement descansar perquè és cert que trobar seients en Kyoto és complicat. Les rentadores que volia provar estaven lliures i vaig aprofitar.  50 minutos lliures per a escriure  molt de gust.

A la tornada, amb dificultats, dutxa i baixar amb el cabell tot moll a recepció. És dissabte i tocava anar caminant perquè la consulta dels horaris dels autobusos van però amb passades més tardanes. Vaja, com a Espanya, que els dissabtes, com que no hi ha cole no treballa ningú. 

El metre no era lluny, una passejada de no res i vam arribar fins a Fushimi Inari Kusha. A l'estació del metre hi ha un segell i vaig aprofitar per a sellar el primer dels segells. S'ha de dir que a les pel·lícules, com que poden recrear-se queda molt més bonic.  Més èpic, però no decepciona. 

Semblava una pujada molt més dura. La vaig poder fer. No a la velocitat que el grup necessita. I això m'està convertint en una remora. Dalt, dalt, és el millor, amb les petites ofrenes i els petits altars que semblaven oblidats, abandonats pels poderosos, que només frisan per demostrar quan rics, poderosos són regalant toris gegantins i deixant els petits toris amuntegats  a les golfes. 

He aconseguit fer un video al que he musicat amb música d Ryuchi Sakamoto i ha quedat prou bé. Hi havia uns quants gats per a zona, amorosos i ja grans i tot els van gaudir. 

Com cada dia, el sol castigava com volia. Amb el sol d'hivern tan baix no hi veig res i estic tota l'estona cercant ombres, desesperada. Va ser molt agradable i no crec que oblidi la profunda tristor que emanava els petits toris de dalt. 

Sortint del santuari entravem a la zona dels venedors de carrer. Primer els que venien menjar i després les botiguetes d'andròmines relacionades amb el santuari. Jo vaig agafar unes gonza farcides de carn que no va ser una bona idea. Eren bones però els budells es queixen constantment.   Per treure'm el gust de les gonzes vaig demanar unes fruites acaramel·lades: les fruites molt bones però el caramel que les cobria era massa. En vaig escopir-lo a una tovallola perquè no podia amb ells. 

Aprofitant un racó sense ocupar, perquè era la sortida d'un caratge, vam cruspir-nos les delícies tots plegats. Després i amb la panza plena vam anar al local que ens van recomanar i que va ser una experiència molt agradable, també. 

Encara era mig matí. A l'estació els que no havien segellat la llibreta ho van fer. De tornada a Kyoto vam anar fins el NinjiHongan-Ji, actualment és un temple budista. Impressionant estructura, amb totes aquelles explanades i aquells artesonats, m'impressionaren les seves teulades. Cada'un es fixa en el que vol.   La part més ostentosa, la porta Karamon es fa petita si ho comparem amb  tot el conjunt. 

Al bell mig de l'explanada hi era l'arbre Gonkgo ajudat per un munt de subjecta-branques. Tota aquesta estructura em recordava un edifici amb totes les seves balaustrades. Després vam anar al segon temple, molt a prop: Higashi  Hungan-Ji. Amb els pus descalços hem jugat una ginkana lleugerament divertida  i era per aconseguit uns segells. El segell un i dos van resultar fàcils d'aconseguir però el terner, tot i els plànols ben detallats i presents en uns quants punts del temple no vam saber localitzar-lo. 

Arribats a l'edifici per poc que marxem sense el segell quan ens vam adonar que hi havia unes escales que portaven a uns passadissos/expositors i que allà, rere una cantonada ens esperava el segell tan preuat. Vam riure una estona. Un cop acabada l'aventura vam donar per acabada la jornada i jo frisava per anar a veure el mercadet tot just davant les portes del temple. 

Hi ha dues parts: un mercat de productes de segona mà i un altre de productes artesanals. Al mercat d'antiguitats va ser una passejada ràpida perquè no tinc nostàlgia per productes japonesos antics. El mercat d'artesania no em va dir res. Els productes eren artesanals però els venedors no eren els artesans. Tot em sonava i fins i tot recordava haver vist alguna cosa a l'Aliexpress. 

Després d'uns segons dubtant què fer vaig tirar pel dret i creuar l'avinguda abans de caure en la temptació i comprar una altra andròmina inútil tal com m'ha passat aquest matí amb un moneder que he comprat prop de les parades de menjar (en realitat és una funda per a les capses per auriculars dels que jo no utilitzo). Fugint del sol i rere comprovar que els carrer anaven paral·lels a la gran avinguda m'he ficat en un dels carrers estrets tan característics de Kyoto. Això és una altra cosa. Quina diferència! No és com si volgués el conte de fades. La història del Japó mai m'ha semblat un conte de fades a mi. 

Tot i haver estat aseguda una estona al temple de Higashi Hongan-Ji tornava a estar cansada i també, ara, famolenca. Però com que era tan tard i aquella zona no semblava turística tot era tancat. 

Vet aquí que hi ha un espai amb taules de pic-nic. Com és possible això, en mig d'aquell barri tan tradicional? Doncs era un servei que oferien als clients del supermercat Family Mart. La veritat és que no passava de ser un combini per per a mi n'hi havia prou i de sobres. No acabo d'entendre la diferència entre els supermercats. Gairebé tots tenen els mateixos productes i jo no acabo de trobar la diferència de qualitats que la gent si que troba. Onigiri, amanida i mouse de postres. Cruspit en un tres i no res, massa ràpid perquè aquestes taules poden utilitzar-se mentrestant estas dinant i jo fruïa per seure una estona.

Segurament acabaré trobant la manera de seure en un lloc i escriure mentrestant descanso els peus de la passejada però encara no he sigut capaç de trobar la manera.

El cas és que menjar ràpid no és cap bona pensada si necessites més temps per a descansar els peus i això és el que em va passar. Jo sabia que per allà hi havia una botiga de les que vull visitar però només aixecar-me del seient ho vaig saber: tornaria  a l'hotel.

Per poc que no torno al supermercat a demanar un tea i així seure més estona.

 Quines botigues més boniques:  kimonos nous i vells, paper washi, segells, fusters... Quin barri més bonic per a viure. Dos o tres hostals selectes assenyalen que el barri no és tan privat com sembla. Arribada fins la parada del bus nº 12. Al costat na entrada a un centre comercial. Moguda per la curiositat allà vaig, que entro. Una llibreria amb papereria bonika i un munt d'agendes i calendaris. Hi havia un senyor gran que mirava i remirava els calendaris com jo, perquè realment eren molt atractius tots els productes.

Fugint d'allò que em temptava tant allà que torno al carrer i ja si que m'espero al bus nº 12. Espera que t'esperaràs vet aquí que arriba però no hi  podem pujar els últims que anàvem de tan atapeït que anava. Què fer? 

Doncs no res. Continuar caminant fins a l'hotel seguint el mateix sistema que havia seguit fins llavors: caminar pels carrerons laterals a l'avinguda principal i així gaudir un xic més dels carrers tan meravellosos que té Kyoto. Arrivada a l'hotel. Encara no sé com vaig fer alguna cosa. La primera necessitat és passar pel lavabo. Només necessito un xic d'espai per a ser feliç.

- Va, cinc minuts, em vaig dir- I  és així com em vaig quedar dormida. 

Quina hora era? Més que aviat, estic segura. Els peus m'esta matan. Però com no vols que tingui son si m'he aixecat a les 03:00 h. ?