2024 Japó: dia 14 Tokyo

 

17/11/2024

Aixecar-se aviat o a una hora raonable. Opto per una hora raonable. Després  d'esmorzar, auest cop un tea verd, em despisto amb l'estació de metro que cal pujar a fi d'anar fins Gotokuji Temple. Només arribar a l'estació ja anava suada. Amb el braç aixecat per tal d'agafar-me ha gaudit del meu aroma, perquè ja m'havia aixecat suada del llit. 

Tot el dia ha sigut així. Jo tota molla de suor. Aixelles, esquena, espalla, cara, pit, entrecuix. Les combinacions no les vaig anotar. Una llástima perquè ha sigut divertit fer-ho. Ara em baio del cotxe, ara em torno a pujar. També m'ha passat que no podia sortir de l'estació. En  l'enllaç del metre amb el tren que porta al santuari, ara cap amunt, ara cap avall. Finalment veig que no hi sóc l'única. Un parell de joves intenten sortir i un d'ells no pot. Perquè no havia pensat en això primer?

Mentrestant suant i xopa, xopa de suor. Però vaig aconseguir arribar al santuari.  Fins  i tot en aquell tren que anava directe al santuari em vaig equivocar i vaig baixar una parada abans. No importa, caminar per la ciutat és genial.  M'ha  donat l'oportunitat de reflexionar. 

Aquest viatge s'hagés solucionat  amb tres jocs de roba en comptes de quatre. La meva intuició inicial no s'havia d'haver adulterat amb els videos dels "influencers" mentiders. Ja sabia que mentien. Però també m'ha donat l'oportunitat de pensar sobre el "Camí de St. Jaume". Tampoc és que les meves motxilles pessin gaire però si sé  que he de reduir el pes.

Pensant en Japó que seria com un "Camí de St.Jaume" tot i que porti la motxilla gran he de reduir el pes a 8 km. com a màxim. Cal fer uns quants canvis en els seus plantejaments. 

A la mama l'hagués agradat Japó. M'hagués posat en evidència tota l'estona però l'hagués agradat, amb aquestes senyores tan mudades i aquests estils tan carrinclones que es gasten algunes. Si, realment l'hagués agradat veure a tothom tan mudat constantment. 

Bé, continuo: un cop l'explico al senyor de la finestreta i em cobra 190 yenes puc anar fins al tren que va al santuari. Deixo passar el primer tren perquè és un d'aquest que va guarnit amb dibuixos del Maneki Neko. 

Podria haver sortit de l'hotel i anar directament cap a l'estació de tren però no importa perquè he gaudit de la ciutat un diumenge pel de matí. És tan diferent?

Al temple hi havia un funeral. A vegades oblidem que prop, vorejant un temple budista sempre hi ha un cementiri. Se que els rituals d'enterrament són sofisticats però tot acaba amb la cremació i el emmagatzematge en petits panteons familiars. Després dels recorreguts que pertocaven i de la compra d'un parell de coses, un figureta i una bossa, m'apropo fins a la zona del cementiri. Avisos de no passar. Tot correcte. 

Un lloc molt agradable. Vaig tenir l'oportunitat de fotografiar el gatet que treuen al instagram mentrestan feia una però el vaig trobar després.

Uns companys van aparofitar el dia per anar a veure el Mr. Fuji o FujiSan i el van trobar sense ocultar-se. A primera hora el sol  lluïa d'allò més i la foto enviada mostrava el FujiSan esplendorós, perfecte, de postal. Se que la parella de Barcelona també van anar al Santuari però ho van fer a primera hora. Ells ja hi eren quan jo encara anava caminant per la ciutat. 

Quan en el camí de tornada em vaig aturar en aquell restaurant no era conscient de la pudor que emetia. Si ho hagués intuit segurament hauria tornat a l'hotel a asear-me. Quina ferum feia les meves aixelles. Com és possible? Però volia anar fins a Shibuya. 

Shibuya és l'últim lloc on hauria estat en el meu viatge al Japó i resulta que he estat dos cops. Amb l'excusa de comprar alguna cosa de Given m'adentro pels locals i acabo en Loft on compro massa coses que afegeixo a les massa  coses ja comprades l'altre dia en Libro.