2024 Japó: dia 18 Madrid

 

21/11/2024

L'entrada a l'aeroport senzilla però no ràpida. L'estona de recollir els equipatges un xic feixuga. Tots va comprovar com hi havia equipatges que havien sigut oberts. Rosa, que s'havia deixar un encenedor dins de la maleta es va trobar una nota on se'l informava que hi havia un video a la seva disposició on es veia com l'havien obert l'equipatge i havien tret  l'encenedor. Després de recollir l'equipatge tots sortiem per la porta, fàcilment, sense entrebancs, sense aturades.

Els que anavem a Atocha vam compartir un taxi que era la manera més còmoda i ràpida. Potser si que vam aterrar a quarts de set però fins a les nou no eren a la porta de l'aeroport agafant un taxi. La parella de Barcelona agafava el tren de les 10:00 h.

Jo, amb certa dificultat vaig trobar les vendes de billets i comprat un per a les 11:30 h.   Que malament que està indicat tot.

- Por favor, la venta de billetes?

- Donde los relojes

- I donde estàn los relojes?

I tot així. Em trobo a Fran que va cap a Sevilla. És curiós que cap ni un considerem quedar-nos a Madrid  unes hores. Poc després marxa i jo aprofito per anar al lavabo i canviar-me de roba. Estic tota suada i faig pudor però l'únic que puc fer és mudar-me la roba. Fora, un cartell avisa que ara els serveis són més amplis i còmodes. Respecte a què?  Perquè jo he de pujar al water per a tancar la porta. Lo petit de l'espai i l'esforç em fa suar encara més. Fòra l'espai no era millor així que res sortir mig despullada i intentar netejar-me una mica. 

Perquè no agafo i entro en el dels minusvàlids. Encara faltava molt per a les 11 h. hora a la que imaginava posarien la via.

Caféllet i coissant 4,71 Es cobren 5 euros. Molt incòmode l'ambient. Estret i concorregut. Amb dificultats que vaig treure els auriculars. A les 11 encara no hi era la via. I no volia pasar pel control perquè a vegades no et deixen passar si no has sigut cridat.

A les 11:05 posen la via, fan la crida. Tota la sala plena, andana 3. També tota plena i això que feia 5 minuts que havia sortit un IRIA per Barcelona.  18 cotxes, tot plents. Arrivada a Tarragona cap a les dos. Bus. casa. 

2024 Japó: dia 17 adéu Tokyo

 

20/11/2024

Matí lliure. M'aixeco bé i passo pel lavabo. Això está bé perquè no vull anar acumulada. Després una dutxa i em vesteixo amb la roba que havia deixat preparad ahir per la nit. Tot va bé. Tot va com ha d'anar. Agafo les maletes i la roba i quan surto em distrec i au! la targeta de l'habitació dintre. 

Les netejadores hi eren al costat. M'he distret per voler-les saludar? O m'hagués deixat la clau dintre igualment? Després que vingués la recepcionista i agafes la targeta de dins l'habitació baixo a recepció on ja hi ha uns companys quan tot just havien deixat les maletes. Coi, com pesen!

Em demanen que enviï 50 euros de despeses de taxo a Jaume per Bizum i ho faig encantada perquè em va salvar d'una bona. 

Agafo el metre fins a la papereria Sekuido. Hi ha un metre que para tot just al davant. Compro un parell de coses. Espero que siguin importants. Un segell per a les signatures el que més. Quan vaig sortir de la botiga encara era aviat i em va abellir anar a veure la botiga MUJI prop d'allà. I és aquí on em vaig equivocar del tot. 

La botiga MUJI està al bell mig d'un centre comercial tan gran que està numerat: 1, 2, 3,... I començo a perdre'm. Són quarts d'una i ja jauria d'estar tornant cap a l'hotel.

Aquest centre comercial està tot just dalt de l'estació de Shinjuku. On he anat a parar? Em fico en un tren que em sembla que és. Però surto just a temps perquè  i sort que ho faig perquè allò m'hagués portat ves a saber on. Surto a les afores: hi ha quatre estacions i no trobo l'entrada que m'indica el Google Maps. En compte de tornar a la papereria i agafar allà el metre directe a l'hotel començo a fer voltes, tot perdent el temps. On coi són les entrades  al metro? L'una,   Coi!

Trobo l'entrada. Però això és un altre metro. Pregunto al guardia. Allà, al fons està el metro que he d'agafar. Perquè no ve la indicació des de l'entrada?

Pujo al metro que pertoca. 13:30 h. Envio un missatge. Estic al metre però arrivaré justets de temps. I és que, tot i que el Maps diu que són 12 minuts per a mi són 24. Jo sempre trigo el doble del que diu el Maps. 

Tot just aquí em vaig perdre el dia de la tornada. A una hora de agafar-ne el metre que em portaria a l'aeroport de Norita, allà estava jo, com gallina sense cap, fent voltes, per que el Google Maps no distingeix si ets dalt o baix.

Només em deia que ja estava on pertocava estar pero jo era dalt, a la plaça, sense veure on era l'entrada al metre..

Quan vaig arrivar a l'hotel estaven tots enfadadíssim però un con agafada la motxilla i la borsa vam arrivar al metro camí de l'aeroport a temps. El metre elevat fins a l'aeroport de Haneda.  Un últim regal de la ciutat de Tokyo, una preciosa visió del riu i de la bahia. 

El vol sortia cap a les 18:00 h. i l'embarcament va ser ràpiid. Però ja era de nit quan sortiem dels primers passos cap a la sala d'espera. Embarcament, pujada a l'avió. I que passa ara?

Són les 18:42 i l'avió encara no s'ha mogut. Que bé que ens hem pogut seure tots plegats. Pedro, després, ens va explicar que hi havia cua per a despegar i que ell, assegut  a la punta, veia a través de les finestres, com l'avió havia d'aturar-se sovint a fi de deixar passar d'altres avions. 

Menjar d'avió: amanida + peix i arròs amb salsa teriyaki + mouse + yogurt.

20:16 He acabat de sopar. Arribem a Beijin cap a les 22:00 h. finalment . Encara hi ha marge. Passi per el control. Problemes amb el passaport. 

He d'aprendre prou anglés com per a passar els aeroports.

Escaner de la motxilla:

- Senyora, porta unes tisores. Les ha d'ensenyar. - Li mostro, són tisores per a bebé, de les escolars. Poden passar. Quin ensurt. 

Anem fins on hem d'embarcar i fem niu allà. Hauria de fer més fred i no ho fa dins de l'aeroport, tot i ser de nit. Compra de café llet i croissant en l'Starbuch. 

Pago amb targeta per per això serveixen. Se'm cau to al terra. Estic molt maldestra. No vull fer res més. M'avorreixo. A l'una de la matinada embarquem tot i que l'avió surt una hora més tard. 

Com és que quedo adormida tan aviat? Ni tan sols recordo si es va enlairar o no. No era un son massa profund perquè recordo l'olor del menjar. Però havia d'estar molt adormida perquè no em van servir. Molt més tard, quan em vaig despertar l'avió era tot a les fosques i comprovant que no molestava aprofito per a veure una pel·lícula. 

No havia ni començat a veure la pel·lícula que unes mans apareixen davant meu: un dels auxiliars que em demana "Chiken o fish". Vaig demanar pollastre? L'hauria d'haver dit que res perquè havia estat amb l'estomac quixòs per culpa del cafellet i el croissant de l'aeroport.  Però no vaig saber dir que no i vaig menjar fideus amb alguna cosa per damunt que amb la foscor no es veia què era. 

La pel·lícula era la quarta d'una sèrie, GRU, em sembla. I va ser l'única cosa capaç de veure sencera. D'alguna manera, em marejo també als avions. Quan sobrevolàvem Europa i encara faltaven més de tres hores en van servir un segon dinar. Gairebé era una còpia de l'anterior, amb una amanida de patates que no vaig menjar perquè la patata era crua. Tot el viatge de nit, comprovant com fugiem del sol.

2024 Japó: dia 16 Tokyo

 

19/11/2024

Estic escrivint aquestes línies des de casa i no estic segura de recordar-ho tot. Com cada matí he anat al Lawson a esmorzar. Aquesta rutina em conforta. Aquesta absencia de cambrers m'agrada molt. Vas, t'agafas el tea calent i  la peça de bolleria i esmorzes tranquil·lament. Ningú es capfica. A ningú l'importa. 

Quedem a les 10:00 h. per anar-hi fins al temple Zojo-Ji que és un preciós temple petit amb un estrany passatge rere seu. El temple i una torre del segle XX. 

El temple Zojo-Ji hi és dins del Parc Shiba al barri de Miato. Quan entres al temple hi veus la torre darrere. El temple amb les seves figures Jizo, ataviades amb roba, capetes i barrets, tal qual vestirien els nadons. Al seu costat molinets de paper, amb colors vius. Passejes i el vent bufa i tots els molinets giren esparcint els seus colors. Seràn també donacions? El Jardi del nens no nats, el 1000 Kosodate Jizo-son.  Una profunda tristor s'apoderà de tots els que hi   erem. 

M'adono que he deixat d'anotar els temples que visitem. Perquè sempre que hi ha un temple budista al costa hi ha un de xintoista.  I fa dies que no anoto ni ni l'altre.

També hi havia un preciós segell que vaig aprofitar per a la llibreta. Els últims dies m'he obsessionat  amb els segells i només que vull mirar això com si res més importara. 

Després del temple ens vam apropar fins a la Torre de tokyo, una imponent construcció còpia de la torre Eiffel i lloc favorit de la meva profesora de Japonés a la que trobo a faltar. La base  és gegantina i funcional. Hi és l'empresa  Minato. Vam pujar i em van agradar molt les vistes. També  hi havia segells. Baix, al parking, mentrestant en feien coses, jo que aprofito per anar al lavabo. Amb tan mala sort que em trobo un artista en un dels passadissos. Un artista de la tinta i no em puc estar de quedar-me  i contemplar la seva obra. Sense adornar-me m'estic més estona del que pertocava. 

Hauria d'haver avisat que tardaria. L'artista em volia escriure el meu nom a la làmina. No li deixo fer i només compro  la làmina. Quan finalment arribo a les portes del lavabo ja hi era Jaume esperant tot pensant que hi era dintre. Se'l veu amb cara d'enfadat. 

Va passar una cosa estranya amb això de la compra. L'assistent agafà una capsa i la  posa damunt de la taula i jo ho vaig confondre. Em pensava que volia embolcallar la làmina dins de la caixa. Però no era així. Li dic:

- Posa la làmina dins d'un sobre. Coi!

Al moment de pagar ho vaig entendre. No era una capsa per embolcallar la làmina sino  que era la safata per a posar els diners. Coi!

Després d'això vam anar a dinar els quedàvem.  Prop de Asakusa, un barri tranquil, fora de  l'enrenou que significa Asakusa. Hi ha un burguer. A mi les salses dels burguers no m'agraden. Dic que no em van les hamburgueses. Però no és la carn sino la salsa la que no em va.  Una història estranya ab la taula on havia de seure sola. Dic que no em vull quedar i marxo al Lawson proper. 

L'últim cop que vaig dinar amb Pedro va haver una història estranya i no em venia de gust repetir. Dinar al Lawson i ells encara no havien acabat. Passejada pel preciós barri. Després tocava compra de bosses però la botiga era tancada. Així que tocava anar al Donki. 

I tot que no ho tenia molt clar vaig acabar comprant una bossa. Una molt bona bossa. De color verdós. De 55 llitres. Un cop a l'habitació comprovo que serà una molt bona bossa de viatge. Després d'allò i com que encara gent dins de la botiga vaig marxar a l'hotel.  Havia comés l'errada de sortir sense jaqueta. I per un dia que surto sense jaqueta, tot just aquell dia feia un fred que pela. 

I tot pensant que hi tindria temps de sobra em vaig allitar per a treure'm el fred.  Molt mala idea. 

Havíem quedat en el Bar The Públic. Com no!  el Google Maps no serveix quan intervé un centre comercial. De nit, a més, no es veu les possibles sortides suggerides per l'aplicació. S'havien oferit a buscar-me al metro. Però amb aquest fred no tenia gaire sentit que m'esperesin fins a saber a quina hora apareixeria. 

El local guarnit amb uns quants caps de cérvols. Semblava de totes, totes, un Pub anglès.  Bé, el que a Espanya es considera un Pub  anglès. Arribo i ja s'havien pres la cervesa.

- Marxem   ja, oi que si?

Hora de pagar. Enrenou amb què s'ha de pagar. Hi ha una sobrecàrrega per utilitzar les cadires.  És possible que atraure  clients amb un preu fals d'"hora feliç" pugui portar a un engany tan  groller?

Després de això anem a un restaurant diferent. Hi havia una reserva per a una taula gran.

- El Restaurant on es va filmar Kill Bill - Coi! una recreació?

Resulta que si, que és una molt bona recreació, tot i que part de pel·lícula  si s'hagués filmat allà. Les habitacions superiors, les escales, tot allò  és segur que es va fer allà. Finalment una experiència divertida i agradable. Molt divertida.

Consumim un menú degustació també concertat. Els vegetarians ja tenen el seu menú. La persona  amb intolerància a la fructosa, també. Al final vam pagar a través d'un Bizum.   Els compte clars, millor.

Pel de matí, al metro, havia comentat que tenia la targeta buida, perquè no em deixava passar, i quan hi vaig a les màquines per a reomplir-la no funcionava, a l'igual que el vespre anterior. Afortunadament prop hi era una oficina d'atenció al client  del metre i només passava que estava magnetizada (o desmagnetizada) i en un tres i no res ho van solucionar.

Després del sopar vam tornar a l'hotel on jo he separat tot segons a la borsa on havia d'anar  i deixo fora la roba que em posaré a l'avió (i la resta del dia també).

2024 Japó: dia 15 Tokyo

 

18/11/2024

No va ser bona idea allitar-me tan tard.  A més, no aconseguia dormir-me. És per això que ara no aconsegueixo mantenir-me desperta. L'he agafat gust a l'esmorzar del Lawson. M'agrada això d'anar a una botiga i agafar el que sigui i cruspir-lo allà mateix. 

Avui tocava anar fins la Torre de Tokyo, un imponent edifici allunyat amb un mirador circular que ens regala una impressionant vista de Tokyo. La vista és tan zona com a l'edifici de Shibuya. Però potser el dia acompanya millor i jo l'he gaudit més. En un punt  hi ha  també uns vidres on es veu el terra. Fotos, moltes fotos! La cua era llargueruda, anava ràpida.

No tenia intenció de despistar-me tan ràpid. Me'ls trobo parlant de coses interessants. Quan hi sóc jo només parlen de coses aburrides. 

Fora de la torre observo que la gent si que busca els seients disponibles.  Un tronc de fusta, difícilment considerat seient, és ocupat per un home gran, amb gelosia. Prop no hi res més on seure, on prendre un tea. Enlloc.

Em desmarco  i vaig a per Miiyuki Factory. Segueixo les instruccions de Google Maps però són confuses. Em remet a una estació però en realitat el que vol dir és el tres. Una hora perduda. 

Finalment aconsegueixo arribar a l'estació prop de Miyuki Factory tan famolena i cansada que, aturada davant d'un bar comtemplant com una clienta asseguda  amb tres gossets gaudeix del seu dinar, decideixo dinar abans de continuar. 

Un lloc humil, un ramen molt bo. Entro i la puntuo alt pero no em puc acabar el ramen.

Després m'arribo al Miyuki Factory. Tot és tal cual es presenta a les xarxes. Em torno ximpleta veient tant de material. Pero no vull comprar material, el que realment cerco són patrons. No hi ha? Com és possible? Trobo uns quits amb els patrons molt interesannts però no són el que busco, tots punts tubulars que ja conec i no vull fer. Es triga un dia en fer un collar, a vegades dos. També unes arrecades imitant el coral. És un tipus de teixit que vaig provar de fer en un collar i no fa resultar. Visitar aquest lloc és una promesa que m'havia fet però que no m'ha aportat res. No he comprat res, res m'ha sorprès. 

Encara estava a temps de trobar-me a la resta de gent. A mig camí em penedeixo i surto del metro per comprar una llauna de tea.   No trobo llaunes però si compro tea. Un lloc amb una publicitat a internet. Compro amb ajut del traductor de Google tot i que diuen que no serveix per a res. El mestre, un anglès? Li fa gràcia quan s'adona que no tinc ni idea d'anglès. 

Després vaig demanar ajut i em van adreçar cap a un lloc anomenat Ikebukura, molt animat. Entro en una  botiga  amb un munt de pisos Anime i en tenen de tot però no pas el que busco. 

Com pots trobar el que busques si eu haver una sèrie d'anime nova  cada setmana. Si busques material gòtic en tornaria ximpleta, tenen de tot. Tan bonic! Pis a pis vaig recòrrer les plantes i no em vaig trobar el DVD que buscava. Fins i tot vaig estar en el pis del manga. Però tampo en vaig trobar res. Sortint de la botiga on havia deixat les deixalles del berenar em trobo a Rosa i Irene i tornem cap a l'Hotel plegades.  

Encara no eren les sis però les meves intencions eren fer una ultima rentadora i això significa dues hores. Em perdo el sopar. 

Compro un munt de pastisos en el 7&11 del costat de l'hotel. Tornaré amb més sobrepes encara. Estic relaxada perquè l'altre dia ja m'havia encarregat de separar el que anirà en la motxilla i el que anirà en la bossa de mà. Porto un munt de menjar, massa i tot. 

2024 Japó: dia 14 Tokyo

 

17/11/2024

Aixecar-se aviat o a una hora raonable. Opto per una hora raonable. Després  d'esmorzar, auest cop un tea verd, em despisto amb l'estació de metro que cal pujar a fi d'anar fins Gotokuji Temple. Només arribar a l'estació ja anava suada. Amb el braç aixecat per tal d'agafar-me ha gaudit del meu aroma, perquè ja m'havia aixecat suada del llit. 

Tot el dia ha sigut així. Jo tota molla de suor. Aixelles, esquena, espalla, cara, pit, entrecuix. Les combinacions no les vaig anotar. Una llástima perquè ha sigut divertit fer-ho. Ara em baio del cotxe, ara em torno a pujar. També m'ha passat que no podia sortir de l'estació. En  l'enllaç del metre amb el tren que porta al santuari, ara cap amunt, ara cap avall. Finalment veig que no hi sóc l'única. Un parell de joves intenten sortir i un d'ells no pot. Perquè no havia pensat en això primer?

Mentrestant suant i xopa, xopa de suor. Però vaig aconseguir arribar al santuari.  Fins  i tot en aquell tren que anava directe al santuari em vaig equivocar i vaig baixar una parada abans. No importa, caminar per la ciutat és genial.  M'ha  donat l'oportunitat de reflexionar. 

Aquest viatge s'hagés solucionat  amb tres jocs de roba en comptes de quatre. La meva intuició inicial no s'havia d'haver adulterat amb els videos dels "influencers" mentiders. Ja sabia que mentien. Però també m'ha donat l'oportunitat de pensar sobre el "Camí de St. Jaume". Tampoc és que les meves motxilles pessin gaire però si sé  que he de reduir el pes.

Pensant en Japó que seria com un "Camí de St.Jaume" tot i que porti la motxilla gran he de reduir el pes a 8 km. com a màxim. Cal fer uns quants canvis en els seus plantejaments. 

A la mama l'hagués agradat Japó. M'hagués posat en evidència tota l'estona però l'hagués agradat, amb aquestes senyores tan mudades i aquests estils tan carrinclones que es gasten algunes. Si, realment l'hagués agradat veure a tothom tan mudat constantment. 

Bé, continuo: un cop l'explico al senyor de la finestreta i em cobra 190 yenes puc anar fins al tren que va al santuari. Deixo passar el primer tren perquè és un d'aquest que va guarnit amb dibuixos del Maneki Neko. 

Podria haver sortit de l'hotel i anar directament cap a l'estació de tren però no importa perquè he gaudit de la ciutat un diumenge pel de matí. És tan diferent?

Al temple hi havia un funeral. A vegades oblidem que prop, vorejant un temple budista sempre hi ha un cementiri. Se que els rituals d'enterrament són sofisticats però tot acaba amb la cremació i el emmagatzematge en petits panteons familiars. Després dels recorreguts que pertocaven i de la compra d'un parell de coses, un figureta i una bossa, m'apropo fins a la zona del cementiri. Avisos de no passar. Tot correcte. 

Un lloc molt agradable. Vaig tenir l'oportunitat de fotografiar el gatet que treuen al instagram mentrestan feia una però el vaig trobar després.

Uns companys van aparofitar el dia per anar a veure el Mr. Fuji o FujiSan i el van trobar sense ocultar-se. A primera hora el sol  lluïa d'allò més i la foto enviada mostrava el FujiSan esplendorós, perfecte, de postal. Se que la parella de Barcelona també van anar al Santuari però ho van fer a primera hora. Ells ja hi eren quan jo encara anava caminant per la ciutat. 

Quan en el camí de tornada em vaig aturar en aquell restaurant no era conscient de la pudor que emetia. Si ho hagués intuit segurament hauria tornat a l'hotel a asear-me. Quina ferum feia les meves aixelles. Com és possible? Però volia anar fins a Shibuya. 

Shibuya és l'últim lloc on hauria estat en el meu viatge al Japó i resulta que he estat dos cops. Amb l'excusa de comprar alguna cosa de Given m'adentro pels locals i acabo en Loft on compro massa coses que afegeixo a les massa  coses ja comprades l'altre dia en Libro. 

2024 Japó: dia 13 Tokyo

 

16/11/2024

Sóc capaç d'aixecar-me abans i anar a esmorzar al Lawson que hi ha més enllà creuant l'avinguda de davant l'Hotel.

A dos quarts hem anat fins a Akasuka i hem visitat la zona que vam veure el primer dia arribant al Japó. 

Una passejada pels carrers de dia tot marcant la diferència amb la nit. I és que a les 6 ja és negra nit i no hi ha ànima pel carrer excepte a les zones dels bars. Vam comprar un pà de meló, una espècie de brioche rodó amb uns talls quadrangulars dalt amb sucre pegat. Molt bo! Els havia menjat dels venen industrials i si que es nota la diferència.

Després ens van repartir. Abans vaig anar a l'oficina  d'informació, obsesionada com estic amb els segells. Va ser un xic complicat perquè uns ens enviaven al quart pis i al quart ens enviaven al segon. Afortunadament una turísta hispana era amb nosaltres i amb més coneixement d'anglès i va entendre tot el que va dir. 

Un segells sense tinta. Després vaig anar al Donki on he comprat de més perque els preus no són tan tirats però els mocadors per a la suor eran una bonica opció i ja que hi era tabé he comprat un parell de coses més.

No he trobat pegats de roba representant la bandera del Japó però els que he comprat semblen bonics i són 5 de petis que els podré posar en les butxaques sense problema. 

Obsesionada amb tornar a comprar en el Daiso em vaig colar en l'edifici de davant de Donki i una llibreria em va atrapar. Em pensava que era Daiso perquè els productes comprats són idèntics als trobats en la botiga Daiso d'Osaka.  Però quan vaig passar pel caixer resulta que no, que la  botiga  es diu Libro i que el caixer és un altre. 

Encara no tenia gana encara reburjitava l'esmorzar així que em vaig limitar a seure on vaig poder fins que a les tres que haviem quedat al  Tokyo Cruise, una empresa que oferta Golondrines i que passeja pel port a tots els turistes que ho sol·liciten. Molt animat. 

Ja era capvespre. A aquestes alçades de l'any es fa fosc aviat. Una bona passejada. Fins on? El cas és que no havien tornat al mateix lloc des de on haviem sortit. Una reproducció de l'estàtua de la llibertat, molts hotels luxosos i unguerrer protector que tot just a les 18:00 h. s'il·lumina i es mou. Molt espectacular. Divertit. 

No és Mazinguer Z i no tinc ni idea de qui es tracta. Tot i que només eren les 6 ja era negra nit i acabava les activitats conjuntes. Cap on vaig tirar no tenia sentit perquè tot  i que hi havia marcat un segell com a destinació era evident que a aquestes hores no hi seria obert el lloc del segell. 

Tan negre hi era tot que m'he posat la llisterna al cap per a que la gent sabes que caminava. Primer per l'avinguda d'un park i després em trobo que allò ja era despoblat del tot. Una estació propera però és a una altra companyia. He de comprar un billet... sabre fer-ho?

M'ha costat pero si, he sabut comprar un billet des de Telecom Center Station fins a Shubashi on he enllaçat am la línia G3 de Ginza fins a Kanda. Tot bé. Anant cap a l'hotel em trobo que el restaurant on van sopar ahir era obert i aprofito per a demanar sense tenir ni idea del que faig: budells i ou cru. Quin panorama!

No tenia ni idea de què calia fer amb això i al restaurant, un taulell i poc més, no hi havia ningú que ho hagués demanat. He batut l'ou, l'entaforat amb l'arròs i ho he abocat les herbetes. He vigilat de no deixar les pals clavats a l'arròs. Quan gairebé estava acabant de sopar una familia de dos adults i dos nens petits entraren al restaurant. Hi havia tres seients al meu costat i un seient sol en l'altra banda de la taula. Quan ja s'havien assegut  els aviso que jo ja marxo i que poden ocupar el meu seient. M'encanten aquests restaurants que són una barra d'esmorzar. En aquest cas eren dues barres, una front l'altra, amb els seients subjectes al terra, uns tamborets que es giren. És com si sempre hagués viscut en el barri. 

Camí de l'hotel, acabat el sopar m'he equivocat i he rectificat ràpid. Ja no em fio. Ho he de comprovar contínuament. Com a recompensa per la proesa m'he comprat i cruspit dos postres. 

L'amiga de Miriam, la que volia venir al Japó m'escriu per Wassapp. No recordava qui era. L'he seguit la veta. Fins a l'hotel que llavors si que recordava qui era. Dutxa i he acabat abans de les dotze. No recullo. 

2024 Japó: dia 12 Tokyo

 

15/11/2024

Com que anava descansada m'he aixecat més aviat del que pertocava. Desp´res de la dutxa m'he apropat fins el Lawson del carrer més enllà i he esmorzat allà. És un veritable problema per a mi la falta de llocs on seure quan fas coses. Esmorzar, per exemple.  Sort d'aquests combinis quan tenen taules. Molts japonesos tambñe l'utilitzen per esmorzar i és que les cafeteries només serveixen café però no t'ho pots prendre. 

A la cafeteria sento parlar en català. Em giro i són dues parelles que també esmorzaven. És una llàstima que no es pugui un quedar-se a fer coses. A Kyoto, a les 6, hi havia homes llegint el diari.

Avui quedàvem molt tard i és que ahir van anar de Karaoke i no tenia sentit aixecar-se aviat. Jo ho he agraït perquè anava molt cansada.  A les 10:00 h. hem quedat i hem anat en metro fins Shinjaku on hem gaudit del Park de Shinjaku, amb un preciós invernacle i una jardineria de paisatge espectacular. N'he fet fotos.

El Park Shijuku Gyoen és on era el protagonista de la pel·licula "El Jardi de les paraules" de Maroko Shinkai.

Després m'he obsessionat amb els segells. Saber com puc trobar segells no significa que en la quotidianitat sigui fàcil aconseguir-los. Abans de sortir del Park m'he permès prendre un gelat de sèsam negre, més semblant a un sorbet que a un gelat cremós.

Des de el Park van anar al barri Kabukicho. En el camí hem vist l'anunci en 3D dels gats i de la nau espacial. Tambée a Gotzilla sortint rere un edifici. Temples tot plens de llums de paper. Molt interessant i fascinant. Carrerons foscos que més no convertir-los en atracció turística. 

Quan m'he separat del grup he anat fins a la megapapereria Sekaido amb 7 plantes dedicada a l'art i estris. No he volgut anar fins al pis dels segells i m'he  quedat tan sols on les aquarel·les i els bolis.  Ha caigut una agenda. El preu no era tan dolent. Potser al final m'agradi tornar a utilitzar les agendes convencionals. 

Pel camí he entrat en el Setan, botiga elegant on tenen lavabo en cada planta. No m'he estat. Era massa aviat. 

Al Japó utilitzen l'hora solar i en breu es farà fosc. No m'importa la nit però he notat que els carrers es buiden ràpidament quan es fa fosc. Arribada a l'hotel sense problemes. Bugada, altre cop. Migdiada. M'apunto a sopar fora: Poke de pollastre amb salta tàrtara, molt bo, prou abundant. He sigut capa´d'acabar-ho.

2024 Japó: dia 11 Tokyo

 

14/11/2024

No haver-se d'aixecar tan aviat és un alleujament. M'he baixat massa aviat. Hi havia un munt de gent esmorzant. Així que m'he apuntat. Resulta que no ens entra l'esmorzar. Només he pres un tea i un got petit de fruita. Després hem estat en direcció al super famós barri de Shibuya. 

No m'ho hagués imaginat mai que aniria a Shibuya. A més, hem pujat a l'edifici Shibuya Ski on hi ha unes vistes espectaculars. De debó, Tokyo no s'acaba. No hi ha res més, més enllà de Tokyo. 

Realment espectacular però hem tingut un sol abrumador durant tot el viatge i coi! el dia que necessitem sol hi surt ennuvolat? Cua llarga per accedir als ascensors. Primers uns i després uns altres perquè amb aquests edificis tan alts el millor dos ascensors. 

Unes normes estranyes, o no, ens obliguen a deixar qualsevol cosa llançable en unes consignes. Normes tan estranyes com que m'obligaren a guardar el boli i la llibreta quan he intentat escriure alguna cosa.  He fet un video però no sé si ho penjaré. 

Després tot just a la porta, estava l'estàtua dedicada a Hachiko. També hi havia cua per a fer-se fotos. A mi no em va passar però a uns companys se'ls va molestar quan se'ls va sol·licitar colar-se, Quan tot va acabar Pedro va marxar molt enfadat i li va durar l'enuig un temps.

vam tornar al Metro després d'uns minuts. Jo vaig estar-me a la botiga  LOFT que volia visitar i no era massa coses i fins i tot  vaig trobar tapes per a llibretes que em van agradar.

El parc Gayogi, on no es podia seure, només passejar, envoltava el Santuari dels Emperadors Meiji. Construit el 1921 tot es ple de simbolismes. He conprovat una cosa si o si:

si poses la paraula Stamp al Google Maps surt on hi un segell però no he pogut accedir a ell. És el gran fracàs d'aquest viatge. Res de segells. 

Ens hem dispersat i jo, recordant la mala experiència d'ahir he presentat  con  excusa la gana que tenia per a marxar pel meu compte. Entrant per un dels carrers laterals a l'avinguda de arrivat fins a un restaurant d'aquest que compres un  tiket abans. Encara no m'atreveixo a entrar en un restaurant i demanar així que aquest sistema de màquina m'agrada. 

Un meravellòs ramen fred amb salsa de boletuss, una peça de carn i verura crua guarnint. Boníssim. També vaig demanar unes empanades que, la veritat, no calia.

Després de dinar, continuant pel mateix carrer, vaig arribar fins als carrers cèntrics del barri. El carrer era estret, tan, tan estret que  semblava que fos una via d'escapament pel edificis.  Tan estret era que ni tan sols passaven bicis. Una bojeria. Molta jovenalla reunida.  

Hi havia un munt de botigues de roba per a joves i una em va cridar l'atenció. Roba negra, meravellosa i els seus complements. Les botes, els mitons, els guarniments. Tot tan, tan bonic! La temptació per comprar era alta, però ni tan sols vaig entrar. Les meravelloses botes ni sols les puc utilitzar i els complements sempre em destorben.

I a més em fia pipi. Buscant un lavabo desesperada una cafeteria i botiga em fan fer el servei. Tot per a que, camí de l'estació, veies que allà  tenien. Beneits siguin els lavabos de les estacions.

Amb molta tranquil·litat vaig pujar al metro, amb por de perdre'm. Tot ha anat de primera.