25/11/2025
Es tracta d'anar fins a Sarzedela. El dia s'ha aixecat net de núvols. Molt fred. Havia previst anar en autobús, Un horari un xic estrany. Perquè al Maps parlava de dues hores, gairebé tres el primer autobús i mitja hora el segon autobús. M'he aixecat cap a les set, amb temps de sobres per a fer de tot.
Ahir la jornada no va acabar rodona tal com desitjava. Un cop havia tornat de la passejada de la tarda i amb una hora encara a esperar per a recollit la roba em vaig trobar aquests caminants. La parella de dones que tenien reserva venien tot amoïnades perquè arribaven molt tard. Xopes i enutjades, d'alguna manera. Una hispana i una rusa. La noieta rusa amb aspecte de post-adolescent no va amagar en cap moment el menyspreu vers a mi des de el primer moment. Cap gents, cap paraula, va calmar el seu enuig per la meva presència.
Va dir no entendre absolutament res d'espanyol. Era una mentida tan evident!
- Bé, jo tampoc sóc espanyola, sóc catalana.
Continuava fent veure que no entenia.
- Catalonia, in englis.- Xapurreo.
Tot i així continuava dient que no sabia res del que li parlava, que era rusa. La seva companya, americana del nord, amb molt més món, només estava molt cansada. M'explicà que havia viscut a Taiwan, perquè el seu pare, militar, va estar destinat allà quan ella era petita. Que estava jubilada, als 60, i que havia sigut mestra.
Vaig intentar mantenir una conversa amb ella però l'única que parlava era jo i al final totes dues estaven cansades, jo de parlar i ella d'escoltar.
A l'habitació hi havia tres llits. La xiqueta rusa va optar per marxar a una habitació dalt. Cap a les tres de la matinada he sentit com la dona hispana es movia, recollia el seu edredó i s'instal·lava al rebedor. Segurament tenia fred. O potser jo roncava, ves a saber.
Per últim, i així em trec aquest mal moment em comentà la dona més gran, l'hispana, que ja havien fet el Camí de sant Jaume, el francès, sencer. És per això que el seu "no sé espanyol, ni res a veure amb Espanya" de la noieta rusa sonava tan fals.
07:00 Alvaiazere. Aixecada. Dutxa. Em vesteixo molt ràpid. Ahir ho havia deixat tot preparat.
08:00 Pastisseria Pao Quante. Mentrestant era atesa un home arribà i s'arrambà al taulell obrint els seus braços i obligant-me a retrocedir. La dona de la pastisseria es va veure obligada a servir-me fora del taulell. Va ser grotesc. No acabo d'entendre aquest gest.
Vaig a la recerca de la parada d'autobús que Maps anomena Alvaiazere Escola. Veig passar un autobús. No m'ha vist? M'amoïna que aquest no un sigui un lloc adient per a espera l'autobús. Segueixo les instruccions de Maps i m'apropo a la segona para de bus.
En uns minuts aparca un autobús i la conductora baixa a fer uns tràmits prop. Hi ha una benzinera i un munt de locals. Quan torna la conductora em pregunta i el diu que allà no és. A dalt del seu vehicle, per ràdio, pregunta. Em diu que pugi, que el conductor de l'autobús on vull anar m'espera.
En vint minuts estic a Portao. M'he sortit molt del Camí. Tan de bo sigui una bona opció aquesta.
09:16 Portao. I ara que faig? Comprovo el recorregut fins al destí i informa que són 8 km. Fa sol. Decideixo fer-ho caminant. La carretera local no està transitada. Només l'avinguda de sortida de Portao amb molt de trànsit de camions. Un cop he sortit de Portao ja no hi ha camions.
12:20 Ansiao. Tot just a l'entrada al nucli urbà hi ha una panadería i aquí he fet niu. He demanat un entrepà vegetal, un frau perquè ni maionesa hi ha. Però m'he assegut i d'això m'aprofito.
13:50 aprox. M'adono que no sé si és lluny l'alberg de Gerard i que encara no he passat per un supermercat. La panadería tocava el Camí i només sortir el reprenc. Gairebé tot és pla. Hi ha un Pingo Doce, només fent una petita desviació. No trobo res que m'abelleixi. No vull comprar res que s'hagi de mantenir en fred, tot i el fred que fa, de debó. Tampoc m'acaba d'agradar el menjar preparat de fora. Miro on maioneses i no trobo dosis individuals. Així que fòra amanides preparades. Els lavabos estan bloquejats. Només sortir del supermercat m'adono que hauria d'haver insistit.
Al carrer hi ha dos o tres fites assenyalant la ruta a Fàtima. Em pensava que Fàtima era més a prop de Coimbra. Despistada.
Truco a Gerard. No vull trobar-me d'anar i que sigui tancat. Hi és. Camí de casa seva pensava que segurament seria el refugi d'un artista. I així és. La casa, en pedra, té els interiors amb mobles de fusta color mel, com un refugi de muntanya. El pis de dalt, amb el terra de taulons de fusta, tan típic dels romàntics dels anys 80. Baix, en un racó, un teclat. Cuina oberta, llarga taula amb amb bancs i la xemeneia fa tot el lot.
15:20 Gerard és alemany. Intento no mantenir una conversa massa llarga. Dos o tres frases i poc més. Està preparant el seu sopar però per a mi és massa aviat. Ja estic sopant massa aviat com per adelantar-ho a les cinc de la tarda.
21:00 M'allito, desesperada d'avorriment. Quan estic sola en un alberg tampoc tinc res a fer però tinca com més llibertat d'anar i tornar. Em sento cohibida amb aquest home que es nota que està molest, d'alguna manera. L'agafo fruita d'un cistell i amb això en tinc prou. Un postre comprat al supermercat el llanço, fastiguejada, només probar-ho. Fa molt mala olor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada