dimarts, 8 de setembre de 2020

Vells enemics




Segon dia de classe de pintura.
 Molts poden dir que és estrany que una dona que podría donar classes hi rebi.
Pero els reptes mantenen la ment desperta. 
A més, en el meu cas, com sabria què és dimarts?


De moment és aquesta una poderosa raó per a sortir de casa i fer una activitat que tots diuen que no necessito.
Pero si que ho necessito. 
La meva técnica mai ha sigut bona i en els últims anys he perdut tanta habilitat que qualsevol projecte a realitzar m'és feixuc i esgotador.

He damanat fer oli. Odio l'oli, és tan poc decoratiu.
Precisament per això m'és un veritable repte.

L'he dit que necessito tenir uns quants cuadres per a la parada. Com que la profesora ja ha tingut parades d'art sap de què parlo.

No he mentit. Necessito obres convencionals per a la parada. 
De la mateixa manera que els retratistes expossen retrats de gent famosa, que tothom reconeix, per a demostrar la seva maestria, jo intentaré mostrar algunes obres que facin que la gent es pari.


Una petita ombra ha aparegut durant les classes. 
Un dels usuaris, M. , vella amistat, pren classes com jo. Per a passar l'estona, diu ell.
El primer dia em comentà que ho deixaria aviat.

A banda de donar-li una de les meves targetes no van dir gaire cosa més.

Però avui em diu que ha vist el blog. Que li sembla interessant les obres. Ho ha dit amb unes altres paraules. L'he agrait el compliment. Però amb aquest home mai se sap.

Pero com ha derivat la conversa sobre el que faig o no i les meves motivaciones?
M'ha recriminat que faci les polseres per a guanyar diners i que el que hauria de fer és dedicar-me només a fer art. 

Quan l'he comentat que aquest estiu havia guanat 600 euros només que amb les polseres, m'ha dit que ell, tot i rebre propines quan toca, no fa de músic pels diners, i... 
Sortosament la conversació no ha continuat.


Fa cuaranta anys va passar alguna cosa semblant. Una festa de cap d'any a casa. Anava tan apurada que vaig demanar diners per l'alcohol. Més d'una vintena de persones van gaudir de la festa. 
Pero ell va dir que només amb les espelmes repartides per tot l'espai n'hi havia més de suficient. Que havia fet mal demanant diners a la gent per a posar alguna cosa damunt la taula. 

Sempre ridiculitzava tots els meus afanys per sentir-me còmoda i segura. Ell és tan espiritual. Jo sóc tan mundana!

No importa que realment mantenir el mercat d'art de Cambrils m'és una despesa enorme. Tots els diners guanyats durant aquests anys només paguen les enormes despeses que la parada m'ocasiona.

He de tenir cotxe. Sense parada no tindria cotxe perque no ho necessito. He de comprar material continuament. Sense la parada, amb una libreta d'esbossos en tindria prou. He de tenir ordinador: fa anys  una de les tables va esgotar-se només pel temps que estaba oberta, dedicant-me a la promoció.

No m'ha enfadat. Però em conec i sé què, aquesta situación desagradable sorgirà al fons de la meva ment en moments foscos, i ultimament en tinc massa.

Hi ha d'altres artistas que m'han recriminat aquesta necessitat de justificar cada actuació que faig. Ells no saben com m'és de dificultòs cada Mercat d'Art, cada expossició, cada taller obert. 

És una sort que M. marxi aviat. No necessito narcissistes espirituals en la meva vida.





Cap comentari:

Publica un comentari